Aquest divendres ha començat el període legal de la campanya per a les eleccions catalanes del proper dia 12 de maig. Tots sabem que fa temps que els partits estan en campanya però a partir de divendres ja poden demanar el vot directament, sense haver de reclamar-lo d’una manera més o menys encoberta.
L’inici de la campanya ha estat marcat per un estirabot mediàtic molt típic de l’actual president del govern espanyol. Si seguim així, i si el Sr. Pedro Sánchez continua al capdavant d’aquell govern –cosa que desitjo absolutament— crec que ens esperen moments espectaculars.
Tal i com els lectors ja saben, el president del govern s’ha autoatorgat cinc dies de reflexió per decidir sobre la conveniència de renunciar a la seva presidència. L’anunci en si mateix ja resulta estrany. El Sr. Sánchez té tot el temps del món per reflexionar sobre allò que més li convingui i, sobretot, sobre allò que més convingui al país. És més, crec que li paguem el sou precisament per a això: per reflexionar i prendre decisions.
Aquests dies de reflexió li han servit per justificar una aturada de la seva agenda institucional durant aquest període. Però aquest argument tampoc resulta gaire convincent: si el Sr. Sánchez volia aturar la seva agenda uns dies, tenia un munt d’excuses a la seva disposició: des d’una indisposició temporal fins a la necessitat de disposar d’uns dies de vacances, o de reflexió sobre el curs polític, que ningú li haguéssim discutit.
No. L’anunci del Sr. Sánchez s’ha fet amb tota la intenció. No tenia cap necessitat de fer-nos saber que havia suspès la seva agenda per aquest motiu concret. I si allò que volia era dimitir, ens ho hauria pogut anunciar desprès d’haver-hi reflexionat el temps que hagués volgut. Dedueixo, per tant, que el Sr. Sánchez volia que sabéssim que s’estava rumiant la possibilitat de dimitir.
Vull que consti que crec que el Sr. Sánchez té tot el dret de plantejar-se la possibilitat de dimitir. De fet, qualsevol polític hauria de bregar constantment amb aquesta possibilitat. Plantejar-se si realment val la pena continuar en el càrrec hauria de ser –i confio que si-gui– una reflexió habitual dels càrrecs públics electius. I el dubte ha de ser sens dubte més gran en càrrecs electes de tanta significació com el del Sr. Sánchez i en un context tan deteriorat com l’actual panorama polític espanyol.
Tota la meva empatia amb el Sr. Sánchez. Desitjo que prengui la decisió amb la que se senti més còmode. Però no crec que ens hagi d’involucrar en la presa d’aquesta decisió. Quan la prengui, que ens la comuniqui i la respectarem. És una decisió personal, estrictament privada, per molta transcendència política que pugui tenir. El seu anunci ens pot fer dubtar sobre si és tan estrictament personal.
