Si alguna cosa hem d’agrair a Sílvia Orriols és que hagi fet aflorar la ultradreta catalana que estava camuflada sota el paraigua d’altres sigles. Només ha guanyat en un municipi (Ripoll) i amb només sis dels disset regidors que té l’Ajuntament, i ha aconseguit sacsejar la parcel·la privada que tenia el nacionalisme català. No hi ha gaire diferència entre el que va dir Heribert Barrera: “Ningú no m’ha convençut mai que sigui millor una Rambla amb gent de moltes races que únicament amb gent de raça blanca mediterrània”, el que va dir Marta Ferrussola referint-se als seus fills: “A vegades jugant al parc se m’apropaven i em deien avui no puc jugar, mare, tots són castellans”, també amb els nombrosos articles de Quim Torra que es poden consultar a Internet, o bé els tuits del diputat Joan Canadell (antic president de la Cambra de Comerç de Barcelona), entre molts d’altres nacionalistes catalans… amb el que va dir Sílvia Orriols (Aliança Catalana) a la televisió fa unes setmanes: “Hi ha un interès històric de l’Estat espanyol de finir amb la nacionalitat catalana (…) Han trobat una manera fàcil i efectiva, que és col·lapsar-nos amb onades immigratòries, i ara ho fan amb un tipus d’immigració conflictiva que sap que no s’adaptarà a la nostra cultura i als nostres valors (…) S’ha demostrat que hi ha una planificació per part del govern espanyol”.
De fet, tampoc hi ha cap diferència amb el que pensa el líder de Vox, Santiago Abascal: “No podem continuar cridant immigrats de països que tenen una manera diferent de viure (…) Hi ha zones d’Europa que ja no són d’Europa”. La identitat, el nacionalisme carrincló, el nosaltres i ells, el supremacisme. En definitiva, és el que va dir el president francès, Emmanuel Macron, el gener passat a Barcelona: “L’extrema dreta és el nacionalisme” i “l’odi a l’altre per poder existir un mateix”. Sílvia Orriols, que en quatre dies s’ha cregut la salvadora de les essències catalanes, ha deixat anar perles com aquesta: “Hi ha massa contra-comunitats que ens disputen el territori”. I, per tant, ens ha anunciat massa vegades que vol “salvar la nació” i que pretén estendre el seu partit polític “per tota la nació catalana. Catalunya ha de tornar a ser la nació que era”. Poseu França o Itàlia allà on ella diu Catalunya, i no hi cap diferència amb els discursos de Marine Le Pen i Giorgia Meloni, les capdavanteres de la ultradreta europea.
El resultat electoral de Sílvia Orriols (Aliança Catalana) a les municipals del passat maig a Ripoll ha servit per treure les màscares. A presentadors i tertulians com Pilar Rahola, Vicent Sanchis, Eduard Pujol, li han obert les portes per promocionar-la en cada debat-tertúlia que hi participen. Per exemple, a la clausurada 8TV –que tenia una audiència insignificant– va batre rècords quan hi va haver la presència de la política ripollesa durant els dos dissabtes que va sortir abans no tanquessin el mitjà de comunicació audiovisual.
Vist des de dalt, el monstre que ha creat el nacionalisme català s’ha fet gran. La irrupció de Sílvia Orriols ha provocat que molta gent (només cal veure com bullen les xarxes per defensar-la) hagi sortit de l’armari i, de retruc, hagi posat molt nerviosos als partits nacionalistes, sobretot a JxCat, davant el temor que Orriols presenti candidatura a les pròximes eleccions catalanes. O bé, quina resposta en fa de si es tornen a repetir eleccions a Madrid si no fructifiquen els pactes PSC amb ERC-Junts. Podem passar de la ficció del “mandat de l’1-O” a la no menys ficció de “salvem la nació catalana”.
En moviments com els nacionalismes, sempre van sortint grups més radicals, ho va fer la CUP per un costat, i Plataforma per Catalunya el seu dia (tot i que no va ser mai prou convincent) i ara ho fa l’Aliança Nacional per un altre. Perquè, com deia George Bernard Shaw, Nobel de Literatura l’any 1925, “el nacionalisme és l’estranya creença que un país és millor que un altre pel fet que hi has nascut”.
