Un nen, espavilat ell, en ser preguntat a què li agradaria dedicar-se de gran, no va dubtar ni un instant: “vull ser jubilat”. La lògica infantil, que de vegades es molt més acurada que la dels adults, ho havia vist molt clar i li va fer pensar que el que en realitat li agradaria és cobrar sense treballar, que és el que per a ell vol dir ser un jubilat. Tanmateix, aquesta paraula, que significa alegria, també vol dir moltes més coses. Els jubilats cobren sense treballar –té raó el nen– però ho poden fer senzillament perquè han treballat abans durant molts anys –i cada cop en seran més– i l’Estat els ha anat guardant una part del seus diners perquè arribat el moment de deixar la feina puguin tenir un sou cada mes. Així està muntat el sistema. Ara, arriba la jubilació per a un company, el fotògraf Tony Alcántara, que va rebre un emotiu homenatge dilluns a la Llotja de Lleida, amb la presència dels principals representants institucionals de la ciutat. El Tony ha estat un exemple, principalment d’un home treballador, de bon company, de bona persona i de lleialtat (el diari va sortir l’endemà de l’apagada perquè els redactors van treballar de matinada a casa d’un familiar seu). No cal dir res més, que en gaudeixi, que es dediqui senzillament a fer el que li doni la gana –si vol badar davant de les obres, a Lleida no li’n faltaran–, perquè s’ho ha guanyat. Cal esperar que torni la cultura de l’esforç i que el nen espavilat vulgui ser un jubilat, però havent treballat abans.
Sessió: No iniciada
