Els fets que em disposo a contar em van succeir una tarda de finals de setembre. Tardorejava i em venia de gust anar a donar un tomb pel bosc. Enfilo el camí vell que conduïa al poble abans que fessin la carretera. Els revolts ombrívols del camí m’aixopluguen de la calor que es resisteix a afluixar. En arribar al tercer revolt, intueixo un rostre que m’observa amagat entre les branques. Encuriosida, m’hi apropo tot fent l’orni. El sol m’enlluerna i el veig difuminat. El rostre no es belluga. Descarada, provo a mirar-me’l de fit a fit. Un núvol fugisser amaga el sol i tot s’enfosqueix. El rostre em segueix mirant. De sobte me n’adono que és una màscara. Terrorífica, amb dentotes esmolades i un sol ull. Esporuguida surto per cames…
En arribar a casa, tanco la porta de patac i, esbufegant, em deixo caure a la butaca. Tot rumiant què és allò que he vist, em quedo dormida. És nit tancada quan obro els ulls. El record del terrorífic rostre amb un sol ull que em fitava dels arbres estant, em segueix angoixant. Soc conscient que tot plegat no pot ser altra cosa que el fruit de la meva imaginació, atès que tendeixo a veure imatges en les taques, el perfil de les roques o els núvols. Pareidolia és com anomenen els psicòlegs aquesta tendència. Evidencia la increïble capacitat del nostre cervell per a processar la informació equívoca de l’entorn i emprar-la per a la nostra supervivència. Amb tot, em pregunto si la visió és real o he estat víctima d’un atac de pareidolia aguda. ¿Una al·lucinació? Per sortir de dubtes l’endemà decideixo tornar al bosc…
En arribar al revolt, la màscara segueix allí. La miro i em poso a riure com una possessa. Pànic? Nervis? Canguelis? Anda ya!, diria l’àvia. El que em fa riure és que la màscara és fruit de l’erosió de l’escorça del tronc d’un dels arbres. Em falta temps per fotografiar-la. Desprès de comprovar que l’he enfocada com déu mana, aixeco el cap per tornar a mirar-la. El crit que se m’escapa de la gola rebota per tota la vall. ¡Ara la màscara té dos ulls i em mira amb golafreria!. Tremolosa, li etzibo una altra foto i fujo qual Ventafocs a les dotze de la nit. Quan ho explico als veïns i les veïnes del poble se me’n riuen. ¡Ens estàs explicant un dels teus contes! Per sort, la càmera em farà de testimoni. En ensenyar-los la foto, les riallades fotetes ressonen estentòries. ¡L’altre ull és un borinot!!!
