Després de molts mesos hem tornat d’una caminada amb fang a les sabates. Tanmateix, les fonts i els rierols continuen secs. El Salt de l’Anguera, a la Conca de Barberà, un paratge frondós de bellesa idíl·lica, roman eixut. No hi ha cap brollador viu. Ni tan sols la font de l’ermita dels Sants Metges, a Sarral, deixa anar alguna gota de les seves aigües miraculoses, especialment aptes per a les afeccions de la pell. Una llegenda relata que un leprós es va rentar amb l’aigua de la font i immediatament va quedar amb la pell neta, amb l’excepció d’una taca negra que li va sortir en una cama. De seguida va recordar que havia aixafat una formiga negra quan anava cap a la font i va atribuir la màcula a un càstig diví per haver mort un ésser viu. Va tornar a la font a demanar perdó a Déu i a sant Cosme i sant Damià, els sants metges, i la taca va desaparèixer. Aquesta versió entronca amb el miracle de la cama negra d’un etíop que la parella de sants va implantar a un diaca que tenia una extremitat gangrenada. Per als creients, aquest episodi evoca el primer trasplantament d’òrgans entre humans. Sense aigua perillen fins i tot els miracles.
Sessió: No iniciada
