Parlo de fa molts anys. El cotxe de línia que feia el trajecte entre Almadén i Còrdova feia una parada intermèdia en un hostal de Pozoblanco. L’establiment tenia un lloro molt popular que sempre s’estava en una finestra i saludava els clients preguntant: “¿cómo te llamas?”. Jo contestava “Pepe”, i el lloro repetia diversos cops “Pepe, Pepe, Pepe…”. Una vegada, el lloro va preguntar a mon pare, que era molt burleta, “¿cómo te llamas?”, i va respondre amb to eixut: “Maria Melagarres!”. El lloro va quedar desconcertat. L’animal va fer un xiscle que va donar entendre perfectament que estava emprenyat per la sortida de mon pare. Explico aquesta anècdota perquè a mi no m’ha estranyat “la sorprenent reacció d’alegria” que ha tingut Charlie, un lloro femella que els Mossos d’Esquadra han recuperat després de tres anys que fou robat d’una masia de Juneda. Jordi, el seu amo, ha explicat a Catalunya Ràdio que quan es van retrobar amb el lloro després de tres anys “el vaig agafar, me’l vaig posar a l’espatlla i va abaixar el cap perquè l’hi rasqués, com sempre”. El feliç episodi m’ha retornat al celebrat poema que comença així: “Un senyor de Puerto Rico / al balcó tenia un lloro / de rica ploma i bon pico: / Un lloro dels que fan oro, dels lloros que costen pico”.
Sessió: No iniciada
