El final del clàssic entre el Reial Madrid i el Barça va ser lamentable, però una nimietat comparat amb altres països. La febre pel futbol arriba a extrems desmesurats en alguns països com Colòmbia. Una amiga colombiana, aficionada al futbol per empatia amb l’entorn que ha trobat a Espanya, m’explica que Mbappé no podria sortir avui al carrer a Colòmbia després d’haver fallat un penal. I Lamine Yamal no tindria valor de patentar la seva firma. El cas més greu que ha quedat per a la història negra del futbol, es va produir al Mundial dels Estats Units de 1994. El jugador colombià Andrés Escobar es va fer un gol en pròpia meta, fet que va eliminar Colòmbia. La fatídica jugada va provocar molta indignació entre els fanàtics aficionats. Tant és així que, dies després, quan la selecció havia tornat a Colòmbia, Andrés Escobar fou assassinat a trets a Medellín per Humberto Muñoz Castro. L’aficionat venjatiu era el xofer dels germans Gallón Henao, vinculats al narcotràfic i als paramilitars. Un exemple més pacífic de fanatisme futbolístic és el de Julián Gustavo Giraldo Zuluaga que es va canviar legalment el patronímic i es va posar de nom de pila Deportivo Independiente Medellín. El cas va arribar fins a la Cort Suprema que va autoritzar el canvi. Des de llavors, l’ardent aficionat es diu oficialment Deportivo Independiente Medellín Giraldo Zuluaga, i així consta al seu DNI. A casa nostra, afortunadament, el fanatisme futbolístic no arriba a tant. Només, agafant el lapsus que va tenir el president del Futbol Club Barcelona, Josep Lluís Núñez, hem arribat a batejar la capital de Catalunya amb el nom del club dels nostres disgustos.
Sessió: No iniciada
