El Regne Unit ha donat una lliçó al món. La victòria laboralista en les darreres eleccions que s’hi han celebrat ha estat indiscutible (412 a 121), però allò que cal reconèixer és com s’ha fet la transició. Tot un exemple de fair play en uns moments convulsos de rebrot dels populismes en altres països, tant de dreta com d’esquerra.
Quan de matinada es confirmaren els resultats, pronosticats per una sola enquesta que distribuïren tots els mitjans, el primer ministre perdedor ja havia recollit totes les seves pertinences del número 10 de Downing Street i a primera hora es traslladava al palau de Buckingham per a presentar la seva dimissió. Pocs minuts més tard hi arribava Keir Starner i rebia l’encàrrec per part del rei Carles III per tal que formés un nou govern.
En els discursos de comiat i d’inici de mandat tant Sunak com Starner es dedicaren paraules de respecte. Mentre el primer li desitjava sort, el segon reconeixia la tasca feta pel seu antecessor en unes condicions molt difícils. Les intervencions d’ambdós polítics eren pròpies de protagonistes d’una democràcia consolidada que, malgrat episodis lamentables com el del Brexit, són un mirall per a molts altres països. I així Keir Starner enceta una nova legislatura. Suposa l’arribada al poder d’un home intel·ligent, sense massa carisma, que fuig dels lideratges histriònics i dels enfrontaments estèrils. Al llarg de la campanya s’oblidà dels seus rivals conservadors, per tal de centrar-se en el pragmatisme i en un programa basat en la millora de la sanitat, l’educació, la seguretat, l’energia i en un mapa de noves infraestructures.
L’electorat ho va entendre i la seva victòria ha estat indiscutible. Va saber centrar el seu partit, davant la manca d’una formació moderada. Era conscient que havia d’aconseguir vots dels seus contrincants i això ho gestionà apartant-se de les polítiques de vol gallinaci, dels insults i de les provocacions que avui des de l’anonimat apareixen en algunes xarxes socials. Els anglesos han valorat l’aportació d’un líder que ha aparcat qualsevol mena d’extremisme i de dogmatisme ideològic. Constantment al llarg de la campanya va fer una crida al diàleg, al consens i a la unió de tots aquells que pretenen el progrés del Regne Unit.
Aquests darrers esdeveniments que han suposat una autèntica lliçó seria bo que es tinguessin presents al nostre país. A Madrid els insults són a l’ordre del dia i els dos principals líders (Sánchez i Feijóo) gairebé no es parlen. Ambdós es veuen influïts pels radicalismes i populismes i semblen teledirigits per les enquestes i els cops d’efecte. Al Regne Unit s’ha imposat el seny i el pragmatisme. I els electors han rebutjat les formacions que proposaven la salvació de la pàtria dissenyada per equips de comunicació que en els moments claus no tenen cap responsabilitat.
Aquesta forma de fer política que representa avui Starner ben a prop nostre la tenim amb Salvador Illa. Ho fa des del respecte a l’oponent i basant-se en l’explicació d’un programa electoral que abasta els grans reptes que avui té una Catalunya amenaçada pels extremismes d’una ultradreta espanyola i d’una catalana –de moment– i per un messianisme que ha portat el país a una divisió interna entre els suposadament bons i dolents.
Vist des de dalt, tot i així, també n’hi ha d’altres que es dediquen a enredar la troca, basant-se en campanyes de difamació, dissenyades des de les clavegueres dels partits. I això també ho ha castigat la ciutadania. Ara és l’hora de tocar de peus a terra i que a Catalunya els responsables polítics es posin d’acord. Aquells que continuïn enrocats i amb ganes de boicotejar el progrés, sense respectar els resultats del 12 de maig, en rebran les conseqüències en una nova convocatòria electoral. O si no, temps al temps.
