La mort perinatal, que els experts acostumen a definir com la que es produeix des e la setmana 22 de gestació fins als 28 dies després del part, afecta milers de famílies anualment. Concretament, a Espanya moren cada any entorn de 2.000 nadons en aquest període, segons dades publicades per l’Associació Umamanita. Les reaccions emocionals de les persones que pateixen en primera persona aquestes pèrdues són semblants a les dels afectats per altres morts: és freqüent que hi hagi moments de ràbia, d’incredibilitat, de depressió, de culpa, etc. No obstant això, el dol perinatal té característiques especials que el poden fer encara més complicat.
Com explica Montserrat Lacalle, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, “es tracta d’una situació en què ni la mare ni el pare han pogut interactuar amb el nadó, en el cas de la mort intrauterina, o en què la interacció ha estat molt escassa. A més, moltes vegades no hi ha rituals com en la mort que es produeix en altres franges d’edat”. “D’altra banda, hi ha una part social que deslegitima aquest dol”, indica.
De fet, a vegades el patiment és invalidat fins i tot per la mateixa persona, precisament per la infravaloració social d’aquesta mena de dol, que durant molt de temps s’incloïa dins dels anomenats dols “prohibits”, és a dir, els que no disposen del lloc que haurien de tenir en la societat. Com recorda Lacalle, són freqüents els comentaris adreçats a la persona que ha perdut un futur fill o filla que no fan més que invalidar aquest dolor. “Sentim frases com ‘Ets jove, ja tindràs un altre nadó’ o ‘Has de tornar-ho a intentar’. Aquests comentaris serien impensables en altres dols. Si algú perd un germà, una germana o un amic, a ningú se li acudiria dir-li ‘No et preocupis, tens més amics’ o ‘No et preocupis, tens més germans’. En canvi, en el dol perinatal, socialment s’intenta tranquil·litzar la persona amb frases que només fan augmentar el dolor. Sembla que no entenem que l’altra persona pateix”, explica l’experta.
Aquesta invalidació social pot dificultar tot aquest procés. No obstant això, també hi ha altres comportaments que poden influir en la cronificació del dol: per exemple, el fet que la persona afectada no en parli, no connecti amb la pèrdua o la racionalitzi excessivament. “Sabem que no parlar d’aquestes situacions que són tan doloroses no és una solució en absolut, encara que ho sembli. Ho pot ser a curt termini, però a llarg termini acaba tenint conseqüències en forma d’efectes negatius per a la persona”, explica la professora col·laboradora de la UOC.
En aquests casos, és freqüent que, si després d’un temps s’intenta tenir un altre fill, la persona experimenti reaccions emocionals negatives. “Si una persona té acompanyament emocional i afronta la pèrdua, hi ha menys probabilitats que apareguin símptomes d’ansietat i estrès en el futur”, aclareix Montserrat Lacalle.
Com afrontar el dol perinatal
Tot i que moltes persones transiten a la seva manera pel dol i l’acaben resolent per si mateixes, a vegades es necessita ajuda professional. Els experts saben que s’ha arribat al punt en què és recomanable consultar un psicòleg quan la persona que ha patit la pèrdua té conductes desadaptatives que es poden traduir en dificultats per concentrar-se i dormir, i en el fet que el seu dia a dia estigui molt marcat per aquesta pèrdua. “Això és l’element més definitori que el dol es converteix en patològic o que aquesta persona necessita que algú l’ajudi”, sosté la professora col·laboradora de la UOC.
A més, independentment que hi hagi ajuda professional o no, el que els experts recomanen especialment en aquesta mena de dols que poden ser rebuts amb certa incomprensió per la societat és que els afectats recorrin a grups d’ajuda mútua i contactin amb altres persones que han passat per una situació semblant. “Aquest suport, encara que no sigui tan professional, ajuda molt a trobar comprensió en persones que estan passant pel mateix. Afortunadament, la manera d’afrontar el dol perinatal ha canviat molt els últims anys, i ja hi ha trobades de parelles que han perdut els seus nadons en aquestes circumstàncies. Fins i tot es fan rituals col·lectius”, explica Lacalle.
També és important que es trobi la manera d’acomiadar-se del fill que s’esperava, a més de posar-li nom, decidir què s’ha de fer amb la seva habitació i les coses que ja s’havien comprat, o guardar alguns records. Però sempre “cal respectar els temps de cada persona i de cada parella, que són diferents en cada cas”, recorda Montserrat Lacalle.
El paper de la parella
Quan es tracta d’una parella, els dos membres pateixen la pèrdua. Amb tot, la dona viu una situació diferent perquè pot tenir tota una sèrie de reaccions hormonals: és possible que experimenti la pujada de la llet, i a algunes dones els han hagut d’induir el part, de manera que han patit dolor i contraccions i han hagut de donar a llum un fill mort. “Tot això fa que la dona, a part de la pèrdua emocional, tingui una sèrie de repercussions físiques que no podem oblidar i que fan que la situació sigui diferent de la de la seva parella”, assenyala la professora col·laboradora de la UOC.
Tanmateix, això no vol dir que els homes no pateixin. De fet, segons Montserrat Lacalle, hi ha homes que “se senten molt invalidats perquè, com que no tenen les seqüeles físiques de la seva parella, sembla que no passen per aquesta situació de dolor. I no és així. Hi ha molts homes que també reclamen, de manera molt legítima, aquest lloc important perquè ells també ho passen malament. Aquí hi ha tot un treball per fer perquè puguin parlar, entendre’s i donar el seu lloc a aquest patiment compartit”, afirma Lacalle.
Per això, la comunicació entre els dos membres de la parella és fonamental per resoldre el dol. Cal “que puguin parlar del que sent cadascú, que es puguin donar suport mútuament, perquè hi ha un tipus de suport que sorgeix entre ells que és difícil de substituir”, conclou l’experta.
