Perdre algú a qui estimem és, segurament, una de les experiències més difícils que ens toca viure. Però, què passa quan sabem que la pèrdua és a prop? Quan la malaltia, l’edat o un diagnòstic ens indiquen que el comiat és inevitable? Llavors apareix el que els experts anomenen dol anticipat: un procés que moltes persones viuen, encara que potser no li posin nom.
Què és exactament el dol anticipat?
Es tracta d’un dol que comença abans de la mort. S’inicia quan la realitat ens fa conscients que la persona estimada marxarà tard o d’hora. Pot passar davant d’una malaltia terminal, d’un deteriorament progressiu com l’Alzheimer, o simplement quan veiem que la fragilitat de la vida és més evident que mai.
La psicòloga Elisabeth Kübler-Ross, pionera en aquest camp, ja va descriure que davant la pèrdua podem passar per moments de negació, ràbia, tristesa, negociació i, finalment, acceptació. Però cadascú ho viu a la seva manera: no hi ha ordres fixes, ni manuals universals.
El que sí és clar és que, enmig del dolor, el dol anticipat ens ofereix una oportunitat: la de viure més conscientment el temps que queda, de dir paraules que potser mai hem dit, d’acompanyar amb presència i amor.
Com ens hi podem preparar?
No hi ha fórmules màgiques, però hi ha camins que ajuden:
1. Donar espai a les emocions. Plorar, sentir por o ràbia és normal. No cal jutjar-se.
2. Buscar suport. Parlar amb persones de confiança o amb professionals especialitzats,que acompanyen famílies en aquests moments, pot ser un gran alleujament.
3. Viure el present. Cada instant és valuós. De vegades, només cal estar-hi, sense paraules.
4. Dir el que cal dir. Un “t’estimo”, un “gràcies” o un “perdona” poden ser alliberadors.
5. Tenir cura d’un mateix. El procés desgasta, i és important descansar, menjar bé i buscar moments de calma.
El dol anticipat ajuda després?
Algunes investigacions mostren que viure aquest procés pot facilitar el dol posterior. Tot i així, el dolor sempre hi serà: ningú pot evitar el buit de l’absència. Però, quan hi ha hagut preparació i acompanyament, el cor pot estar una mica més fort per sostenir-lo.
Parlar de la mort és parlar de la vida
Vivim en una societat que sovint evita parlar de la mort. Però fer-ho no és una derrota, sinó un acte d’amor. Parlar-ne ens permet cuidar millor, aprofitar els instants, reconciliar-nos amb el que som i amb el que hem compartit.
Quan entenem el dol com una expressió d’amor, el patiment es transforma. I és llavors quan descobrim la nostra força més gran: continuar estimant fins i tot enmig de la pèrdua.
Núria Otero
Terapeuta del Servei de Suport al Dol
