Tinc un amic advocat que diu que quan compareixes davant d’un tribunal de justícia no n’hi ha prou que tinguis raó. Has de poder demostrar que la tens, la raó, i esperar que te la donin. En el cas de la llei d’amnistia, a més de tenir raó, demostrar que en tens i que te l’hagin donat, també cal, a més a més, que es compleixi el veredicte. Efectivament, la sentència del Tribunal Constitucional que avala la constitucionalitat de la llei d’amnistia no garanteix la seva aplicació si els magistrats del Suprem que l’han de fer efectiva consideren que la norma no abasta persones com Carles Puigdemont amb càrrecs de malversació no inclosos en la norma, segons els díscols. Els quatre magistrats conservadors que han votat en contra de la constitucionalitat de la llei consideren que és “arbitrària” i que incorre en “frau de llei”. La mateixa idea tenen al Suprem, la postura del qual dificultarà fer net com pretenia aquesta iniciativa legal pactada políticament. Encara queden altres serrells coercitius derivats del procés que depenen d’expedients oberts al Tribunal de Cuentas. No contemplen penes de presó, però en alguns casos impliquen sancions d’elevat import econòmic. Els tentacles de l’Estat són inescrutables com ha quedat demostrat. Joan Ignasi Elena ha dit que aquesta llei d’amnistia “posa el comptador a 0 en l’àmbit judicial i resol la repressió política, però això no vol dir que tanqui el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat”. No. Segons els càlculs històrics, d’aquí cent anys hi pot haver un altre procés.













