A més de fenomen comunicatiu en crisi (i crític), el cinema suposa una reacció, personal i intransferible, a altres fenòmens artístics. La pantalla d’un cinema (‘Theatre’ en diuen a Ianquilàndia) és excel·lent provocador, capaç de catàlisi col·lectiva. Per la seva presència, un catalitzador provoca la reacció d’una cosa que existia en potència. Exemples: el Romanticisme catalitza aspiracions renaixentistes, l’Independentisme somnis humits de grandesa. Aquesta setmana, la cartellera cinematogràfica proposa tres classes de catàlisi. ‘Perfect Days’ amb un net i polit netejador de wàters a Tòquio que ens provoca l’asèpsia existencial d’espectador esnob davant el ritual fílmic concelebrat amb el sempre cineferit Wim Wenders. ‘El Arca de Noé’, paràbola animal i d’animació brasilera & hindú, on les bestioles de l’Arca bíblica planten cara al Creador, al Rei de la Selva i al Capitalisme Ferotge desvetllant la nostra anarquia anestesiada. ‘¡Felices 50!’ o quan quatre parelles feliçment casades s’avorreixen juntes a la Bretanya en unes plujoses vacances, on la hipocresia i el mal rotllo senyoregen les amicals vetllades que ens recorden dues coses: que s’està molt requetebé sol i que estimar suposa feina, responsabilitat i tal. ‘Hi ha matrimonis que acaben bé, altres duren tota la vida’, Woody Allen dixit.
Sessió: No iniciada
