Gonzalo Suárez va agrair el Goya d’Honor amb una contalla: Un indigent estava abandonat en el voral d’una carretera mentre plovia. Un conductor afligit pel desvalgut el va recollir. A la poca estona, el bon samarità es va penedir d’haver arreplegat el pobre perquè va deixar el seient del cotxe brut i mullat. Per refer-se van fer parada en un motel. Com a recompensa pel comportament caritatiu del conductor, Déu va convertir l’indigent en una bella valquíria amb la qual el xofer generós va gaudir d’una nit meravellosa. Tanmateix, en despertar-se l’endemà, la donzella tornava a ser el míser que havia arreplegat pel camí. Conclusió: “Déu ens premia amb els somnis i ens castiga amb la realitat”. D’aquí es desprèn, segons es va fer venir bé Gonzalo Suárez, que l’única cosa que ens permet somniar desperts és el cine. El cine ens permet somniar i reflexionar, com la pel·lícula Los domingos, una de les triomfadores de la nit dels Goya. Com és possible que una adolescent de disset anys senti la crida de Déu per fer-se monja de clausura? Crida l’atenció que el film dirigit per Alauda Ruiz de Azúa hagi sumat diversos Goya menys el de millor actriu revelació, categoria en la qual competia Blanca Soroa pel seu paper de la noia que lluita per defensar la seva vocació monacal. Compensa el desencert el fet que Patricia López Arnaiz hagi obtingut el Goya a millor actriu protagonista per la seva interpretació de la tieta descreguda que vol evitar que la seva neboda prengui els hàbits. La resposta de la noia commou: “Resaré per tu”.
Sessió: No iniciada
