L’anul·lació de bona part del decret que blinda el català a l’escola, regal del TSJC per a l’Onze de Setembre. Hi estem fets. Repassem la història. Durant la dictadura de Primo de Rivera, l’any 1925, el general dictador en persona va enviar una carta “amenaçadora” al cardenal Vidal i Barraquer perquè en la cerimònia inaugural del curs del seminari de Tarragona s’havia utilitzat solament la llengua catalana. “Error majúscul” diu Josep Vallverdú en el llibre La llengua viscuda (Edicions 3i4). “L’acte s’havia celebrat totalment en llatí, i els delators, com que no van entendre res, van confondre el llatí amb el català”, detalla l’escriptor en l’esmentat llibre prologat per Josep-Lluís Carod-Rovira. El català ha hagut de sobreviure sempre lluitant a contracorrent. Guillem Viladot, escriptor polifacètic d’Agramunt, molt amic de Vallverdú, m’explicava que durant el franquisme fou amonestat per un guàrdia civil perquè el va sentir parlant català pel carrer. “No hablo en catalán. Hablo en valenciano”, va replicar Viladot. “Ah, bueno”, indultà el civil. La persecució del català ha arribat a extrems encara més subtils. Josep Vallverdú explica en l’esmentat llibre un altre episodi per llogar cadires. El professor Martí de Riquer, des de Madrid, li va fer una oferta per impartir classes a l’Instituto Español de Londres. Durant l’entrevista va demanar a Vallverdú: “I quin accent té, vostè?”. -“Bastant bo”, respongué l’entrevistat, que és traductor de Shakespeare, entre altres autors anglesos. Afina bé l’orella. -“No em refereixo a l’anglès. Em referia a l’accent de vostè quan parla castellà, perquè convé que no hi hagi el deix del català”, va avisar Martí de Riquer.
Sessió: No iniciada
