La salut mental ha anat guanyant espai dins de la conversa esportiva. Cada vegada són més els esportistes que parlen obertament de pressió, ansietat, esgotament o de la necessitat de parar, i posen sobre la taula una dimensió de l’esport que durant anys ha romàs en un segon pla.
No obstant això, per a bona part de la població encara queda camí per recórrer. Aquesta és una de les principals conclusions de l’estudi «Radiografia del benestar emocional i l’esport a Espanya», segons el qual el 82% dels espanyols considera que encara no es parla prou de salut mental en l’esport professional.
Coincidint amb el Dia Mundial de la Salut Mental, les dades posen el focus no sols en la presència que aquestes qüestions tenen dins de l’esport professional, sinó també en el moment en què comencen a abordar-se i en el paper dels mateixos esportistes per a donar-los visibilitat.
Un de cada tres creu que el tema només s’aborda quan el problema ja és greu.
Per a un 32,8% dels espanyols, la salut mental només entra en el debat esportiu quan ja existeix un problema greu.
Aquesta percepció posa sobre la taula la importància d’incorporar aquestes qüestions de forma més habitual al dia a dia de l’esport i no únicament quan apareixen dificultats greus. La pressió, l’exigència, el descans o la necessitat de demanar ajuda formen part també d’una visió més àmplia de la salut i del rendiment.
Els esportistes, referents també quan parlen de salut mental.
Els espanyols també reconeixen el paper que poden exercir els professionals de l’esport per a contribuir a canviar aquesta realitat. Segons l’estudi, el 87,5% considera que quan els esportistes parlen obertament d’aquestes experiències contribueixen a normalitzar aquests problemes en la societat.
En concret, un 41,8% creu que ajuden molt, mentre que un altre 45,7% considera que ajuden en part. Només un 12,5% atribueix poc o cap impacte a aquesta mena de testimoniatges. Els resultats reflecteixen així el valor que la població concedeix al fet que els referents esportius mostrin també una dimensió menys visible de la competició, més enllà dels resultats, el rendiment o l’exigència.
Per a Sara Sorribes, tennista professional, aquesta visibilitat pot convertir-se també en una oportunitat. “Els esportistes tenim una veu que arriba a molta gent i crec que també hem d’utilitzar-la per a parlar de salut mental i visibilitzar que tots podem necessitar suport en algun moment. Per a mi, si compartir la meva experiència fa que algú se senti identificat o s’animi a demanar ajuda, llavors ha valgut la pena”.
