Després d’un xiuxiueig del locutor, la programació de ràdio es va tallar. Josep Ramon Correal feia camí cap a Barcelona quan l’emissora que escoltava va començar a reproduir música militar. Sense dir res a la seva dona i fill “per evitar aborronar-los”, va arribar a casa on va encendre la televisió i “l’únic que sonava també era música militar”. Aleshores ell ja ho sabia, la possibilitat de tornar enrere era real.
En un context en què la inestabilitat democràtica imperava després de la dimissió d’Adolfo Suárez, el clima estava encès per les guspires de malestar en sectors socials i militars. El 23 de febrer de 1981, demà fa 45 anys, al Congrés dels Diputats de Madrid es votava la investidura per a president de Leopoldo Calvo-Sotelo quan el tinent coronel Antonio Tejero va assaltar la cambra pistola en mà i va aquarterar als diputats presents.
Mentre les bales de la pistola que empunyava Tejero repicaven el sostre de l’hemicicle, l’aleshores recent democràcia, trontollava. El temor per un retorn cap a l’any 1936, ràpidament es va traslladar als carrers. Magda Ballester, en aquell moment regidora de la Paeria pel PSUC, estava reunida quan el brum de Tejero va impregnar la sala. La militant apunta que el desconcert era general, però l’apel·lació del regidor Jaume Vilella, el qual va dir “ara cal que anem tots a una”, va despertar la consciència dels polítics sobre una situació que superava tota mena de discordança partidista.
Tot i les paraules tranquil·litzadores de Vilella, la regidora era conscient que les conseqüències del Cop no solament la podien afectar a ella per ser membre del PSUC, partit obertament comunista, sinó “que era ben sabut que durant la dictadura per fer parlar a les dones, apallissaven als fills”, diu Ballester. Així doncs, va portar els seus fills a casa d’un familiar i va amagar les fitxes de filiació del partit, evitant utilitzar telèfons privats per por que estiguessin intervinguts, i “aleshores cada membre del PSUC es va retirar a escoltar la ràdio i la televisió” explica.
Correal, que amb la música militar ja n’havia tingut prou, es va dirigir cap al diari ‘El Correo Catalán’, l’entrada del qual estava acaparada per policies que “no sabien ben bé per què estaven allí, però ens van deixar fer” apunta el periodista.
La informació era minsa “exactament no sabíem que havia passat, ens ho temíem”, diu. Però tot es va capgirar quan va arribar la primera imatge, “primer vam veure una mà alçada, després un tricorni, i finalment una pistola”. Des d’aleshores ja no hi havia dubtes, Tejero havia assaltat el Congrés.
L’equip de Correal debatia què publicar quan el periodista va proposar una actuació directa; “truquem al Congrés i demanem per Tejero”. D’acord amb el que declara, el diari va contactar amb el colpista, però només va puntualitzar que estaven a l’espera de l’autoritat militar. Les paraules de Tejero van ser claus, però el colpista continuava a Congrés intimidant als diputats, a la ciutadania i a la democràcia.
La resta de l’autoritat militar no mostrava un posicionament clar, fins que a la una de la matinada –“tard” segons Ballester–, el rei Joan Carles I, va aparèixer públicament a favor de la Constitució, al que Correal afegeix “marcant un punt d’inflexió que era igual el que digués, tots ens vam tranquil·litzar”.
Amb les afirmacions de Joan Carles els plans de Tejero van fracassar i el suport al cop va decaure fins que finalment, l’endemà el colpista va ser detingut i els diputats alliberats.
L’harmonia democràtica que es va desafinar a la ràdio que escoltava Correal anant cap a Barcelona, finalment no va decaure el 23 de febrer de 1981, sinó que “el Cop d’Estat de Tejero va esvair qualsevol dubte de què l’únic camí possible de l’Estat espanyol era el democràtic”, afirma el periodista.
“Els diaris de Lleida no van publicar opinions ni a favor ni en contra”, explica Ramon Badia
Després de fullejar els diaris durant el 23-F i dies posteriors, el periodista Ramon Badia apunta que acabat el Cop de Tejero, al periodisme lleidatà “no hi va haver opinió pública, ni a favor ni en contra de l’assalt”.
La manca de judici als periòdics locals va ser “potser una mesura de precaució davant la possible regressió de la democràcia espanyola” explica Badia, però alhora despunta diversos posicionaments taxatius, com el de Maria Rúbies, una dona que Badia recorda com “amb un parell de nassos”. Ella va ser una de les diputades recloses al Congrés. Al tornar cap a Lleida va fer una ponència a l’Institut Gili i Gaya, on l’esperaven, segons Badia, “membres de la ultradreta catalana per insultar-la”. A Rúbies, la diputada de CDC, no la van intimidar les amenaces proclamades a la porta del centre escolar sinó “que hi va fer front amb taules”, diu el periodista.
LA MAÑANA també va ser un exemple de posicionament indirecte el 23-F. Explica Badia que la setmana del Cop d’Estat se celebraven els premis Quijote, uns guardons dedicats a l’esport lleidatà i dels quals el general Armada, implicat en el 23-F, n’era un dels guardonats per la seva contribució a salvar l’aeròdrom d’Alfés. Però al conèixer l’adhesió al Cop, Badia afirma que “aquella placa commemorativa que se li havia de donar a Armada es va quedar al despatx del director del diari”. Entre la discreció popular i els posicionaments indirectes d’aquells dies, Badia destaca que “el més important i preocupant a la ciutat de Lleida era que el general Armada no s’amagava de res”.
