La setmana que el 23-F ha copat totes les portades, a mi m’ha vingut al cap la repercussió de la ràdio a les nostres vides. De fet, encara ara associo el cop d’Estat de Tejero amb aquest mitjà. Em veig al bar Júnior, davant de l’institut Màrius Torres, poc després de sortir de classe. Algú, amb un transistor a la mà, anava divulgant els detalls del que passava a Madrid. I a la nit, a casa, tots empegats a la ràdio, seguint amb neguit el minut a minut d’aquella rebel·lió militar. Un any més tard, el 1982, ens va ajudar a saber com creixia el riu Segre camí de Lleida; el 1984 ens explicava la medalla de plata en bàsquet als Jocs Olímpics de Los Angeles, i fa menys d’un any va poder sobreposar-se a la gran apagada tot informant els oïdors que disposaven d’un aparell amb piles. Jo l’associo a José María García o José Ramón de la Morena, al Carrusel Deportivo dels diumenges, als partits del Lleida amb Antoni Laso, a Jesús Quintero ‘el Loco de la Colina’, a Jesús Ordovás o Diego A. Manrique i, més recentment, a l’Antoni Bassas. La meva nostàlgia ha coincidit aquesta setmana amb un record per l’enyorat Dani Badia, periodista de Catalunya Ràdio que va morir el 2022 als 54 anys. El ple de l’Ajuntament de Lleida de divendres va decidir concedir-li la medalla de la Paeria al mèrit esportiu. Un reconeixement a la rellevància de la seva tasca professional, al seu mestratge periodístic i, de retruc, a la informació esportiva radiofònica. Totalment merescut, per totes bandes.
Sessió: No iniciada
