S’estrenaven els anys vuitanta quan vaig assistir a una xerrada sobre educació. Un dels ponents, un jove psiquiatra, va intercalar la frase “volem que els nostres fills siguin feliços” entre els arguments de la dissertació sobre la tasca més difícil del món (cosa que vaig descobrir uns anys més tard). Aquesta declaració em va sorprendre perquè mai no l’havia llegit, ni escoltat, ni molt menys pensat. De tan absurdament innovadora, sacsejava els fonaments clàssics de l’educació. Recent arribada al món dels adults, no era encara conscient del canvi de plantejaments i valors que l’arribada d’aquesta dècada ja ens havia preparat: les llibertats individuals, el dret a decidir sobre el futur, la igualtat social, la societat del benestar, la nova pedagogia que s’obria pas, la necessitat de canviar l’ordre establert.
L’adoctrinament, la instrucció o l’ensinistrament que tota una generació –tret d’algunes situacions familiars privilegiades– havíem rebut dels nostres pares i docents estava dirigida a sobreviure. I a fer sobreviure l’ordre social, aquell que s’heretava a la força i sense poder-lo qüestionar. La supervivència moral i econòmica –i potser en aquest ordre– era l’objectiu de les consignes que rebíem continuadament i amb insistència. No es podia tornar tard a casa; calia ajudar i donar poca feina; s’havia de callar quan parlaven els adults perquè eren més importants; calia fer els deures per evitar càstigs; calia preparar-se per tenir una feina i poder portar diners a casa; les ordres dels pares s’havien de complir immediatament i mai s’havia de qüestionar una decisió. I si feies una rebequeria t’exposaves a rebre un càstig en el millor dels casos.
Els pares i les mares es preocupaven perquè als fills no els faltés menjar a la taula ni roba a l’armari ni una plaça en una escola. Escarafalls, pocs. La felicitat, això què era? Ja la teníem quan jugàvem al carrer a l’estiu fins que es feia fosc o quan et donaven diners per comprar un gelat. Però vet aquí que una frase innovadora i sàvia fa trontollar el que sempre s’havia donat per bo: que l’educació havia de reprimir i imposar, amenaçar i exigir.
Però ara, en aquest món d’ara, ens hem de mossegar la llengua quan una criatura entra amb el seu patinet en un establiment i no es disculpa si colpeja algú, sense que els progenitors en facin cas. O quan una altra criatura fa ganyotes si li preguntes com es diu. O quan una mare li demana a un infant que no xuti la pilota al carrer i aquest li fa un gest amb la mà.
Ens hem de reprimir perquè veiem un abandonament total del rol dels progenitors, una permissivitat que no es planteja proveir de felicitat sinó que deixa a la intempèrie uns éssers fràgils de tan envoltats de coixins –llevat d’algunes situacions familiars poc privilegiades.
Suposo que un bon grapat de progenitors –la majoria nascuts als anys del descobriment de la felicitat– no han sabut assumir el seu paper, que aquest cop preservaria uns valors conquerits després d’una època repressiva. No saber gestionar ni valorar el benestar o la sensació de seguretat porta a no tenir-ne prou cura. Per educar es necessita temps, comunicació familiar i bon exemple, no un dispositiu mòbil. I quan hom passa de llarg una responsabilitat i no es duen a terme diverses tasques, el camp dels valors pot quedar erm.
Els progenitors d’antany ben bé van assumir el seu, ens agradés o no a la descendència. Potser això va permetre rebel·lar-se i cercar alternatives a una època que ja demanava un desllorigador. Si espatllem un pedal, l’altre no podrà fer la seua feina. La imatge que em ve al cap és que l’educació en valors –inseparable binomi– ha quedat en guaret, com la terra que es deixa sense cultivar durant un temps per tal que recuperi la força.
Ara ja no aspirem que els nostres fills siguin feliços, sinó que tinguin de tot i no hagin de patir per a res. No cal que demanin, que ho tindran abans d’obrir la boca. La felicitat, això què és?
