Busco a Facebook el perfil del lleidatà nascut a Linyola Ramon Pujades i Civit, que ens va deixar el passat cap de setmana. Una malaltia fulminant ens l’ha fet desaparèixer en menys d’un mes. En el seu perfil hi apareix ell dibuixat per l’artista d’aquesta casa Ermengol i al fons una vista de Lleida des de dalt del seu estimat campanar de la Seu Vella. Clar que ell, el malaguanyat activista lleidatà, no va tenir temps d’arribar a tancar el seu perfil. La mort la va trobar a les portes de la cantonada.
En Ramon Pujades ha estat una d’aquelles persones que ha deixat empremta a Lleida, potser per molts peculiar (incòmoda tal com deia dilluns en un article d’opinió a LA MAÑANA en Jaume Climent o bé de “torracollons” com deia el Correal ahir a La Punxa d’aquest rotatiu), però sí que és cert que deixa una herència. No només com a defensor de tot el conjunt arquitectònic del recinte del Turó de la Seu Vella, sinó a les nombroses persones que varen passar pel Batxillerat nocturn del Màrius Torres, pels de la Delegació de Comerç de la Generalitat, els seus estimats franciscans, de la seva etapa a la Paeria de l’alcalde Oronich, bé de quan organitzava els innovadors congressos de qualitat, com a soci de l’Associació d’Amics de la Seu Vella o com a membre de l’Associació de Reis Mags de Lleida.
En Ramon va tenir, d’ençà que es va jubilar, una vida molt activa, compromesa i lluitadora. Va començar amb la seva defensa cap a la Porta dels Apòstols de la Seu Vella. Els seus estudis per tota la seva història, representativitat i simbolismes considero que varen ser estèrils, ja que mai n’hem aprofitat o redactat tot allò que ens va fer descobrir de l’esmenada entrada al claustre del monument. Més endavant, vist el poc cas que se li feia en la seva defensa, ho va derivar cap a tot el conjunt arquitectònic del Turó. Com a bon jubilat, podia optar a fer esport, visitar obres en construcció, viatjar amb l’Imserso o cuidar els seus néts… però ell va optar per fer lleidatanisme (tot el seu territori i el seu patrimoni). Cada dia sortia de casa seva al barri de la Universitat per pujar fins a la Seu Vella (inclús molts d’ells pujava fins al cim del campanar) i feia la seva “particular” visita d’obra, balanç de situació i passava informe de què havia succeït les últimes 24 hores al Turó. En un primer moment a les autoritats responsables, per més endavant fer-ho públic a les xarxes socials i als mitjans de comunicació. Darrerament, va ser enguisca la seva presència, les autoritats responsables del conjunt del Turó no volien perdre tant temps a la seva insistència al que ell defensava i reclamava, ja que pretenia que s’actués amb celeritat per l’estat precari de les edificacions. Més d’un cop va ser present de com queien parts dels murs i en d’altres va haver de sufragar de la seva butxaca la neteja de certs espais comuns de la Seu Vella. Ara mateix, amb la seva absència, ha deixat orfe el seu projecte del Grup Turó Seu Vella 2030. Segurament algú l’aconseguirà persistir i ajudarà al fet que la Seu Vella es converteixi algun dia en patrimoni de la humanitat. Amb el català Iceta, com a nou ambaixador espanyol a la Unesco, no podem deixar escapar aquesta oportunitat d’accelerar els tràmits actuals.
És sorprenent la quantitat d’història oculta que hi ha darrere d’un simple perfil de Facebook, tal com aquesta que he esmenat en aquest article del Pujades. I que aquesta pàgina, la de l’activista lleidatà, hagi estat utilitzada com un recull de tot el que va fer una persona anònima pel principal emblema de l’skyline lleidatà. Diuen que les xarxes socials són un gran cementiri, i que Facebook és el que més ànimes conté: més de 30 milions de comptes encara actius de persones mortes. Les xarxes són plenes de fantasmes digitals. Internet no només ha canviat la nostra relació amb la mort, quan morim encara quedaran els nostres perfils en línia, sinó que ha tornat immortals les aparences que aquesta manté. Abans quan mories desapareixies. Ara no, ara continues allà. Aquest homenot lleidatà continuarà present a les xarxes donant fe de tot allò que ha deixat a la nostra ciutat.
Vist des de dalt, el cas del Ramon n’és un més del que passarà amb molts de nosaltres. Quan morim no donem permís al fet que usin les nostres dades fins i tot estant morts. I potser aquelles dades, que ja han estat utilitzades en la nostra contra quan estàvem vius, es burlen de la nostra pròpia tragèdia en el més enllà. No deixa de semblar-me increïble. És possible que els seus familiars (sense claus d’accés) no aconsegueixin mai esborrar aquest perfil. O qui sap, potser en aquest cas, gràcies a això, segurament els seus néts sabran més del que va fer el seu padrí en un passat per la ciutat. I per molts de nosaltres, serà un exemple “peculiar” del que era estimar la nostra ciutat i com des d’una manera altruista va deixar el seu personal gra de sorra.
