Quan es crida fort, es provoca que es cridi encara més fort, quan s’atia la gent perquè surti al carrer a carregar-s’ho tot, hi ha gent que surt al carrer i s’ho carrega tot, sempre hi ha seguidors per a les proclames populistes. Passa encara més quan els qui atien són polítics, influencers d’una manera determinada de viure sense conviure: la de la dreta dura, de la ultradreta, la de com pitjor millor, la del fi justifica els mitjans (siguin quins siguin). Així portem setmanes a l’estil trumpista, dies que s’han inflamat els carrers, que s’han fet escratxes a les portes del PSOE, del PSC, agredint i insultant militants, amb banderes que ens retornen a temps que ja haurien d’estar superats i cridant proclames que fan por. No només fan por perquè ens retornen el franquisme sinó perquè qui les crida, tapant-se la cara, vestits de nazi, són molt joves i ni han conegut la dictadura ni probablement en saben res. La ignorància és gosada. Fa por. Tot perquè s’ha imposat el diàleg, el sentit comú en un acord històric que pot tenir un llarg recorregut i sens dubte pot dibuixar un abans i un després. Amb violència no s’arregla res. Diàleg, sempre diàleg. Encara que cridin. Ja callaran.
Sessió: No iniciada
