El primer dia de maig és festiu per commemorar una de les fites de la lluita obrera. Efemèride del segle XIX que no és festiva als Estats Units ni al món anglosaxó encara que tingui l’origen en uns fets a Chicago. La classe treballadora de les internacionals i de les mobilitzacions del vell capitalisme ja no hi és, ni tampoc la solidaritat mundial per la dignitat dels protagonistes de la força de treball. El capitalisme neoliberal ha rebaixat a la marginalitat postcolonial la mà d’obra més precària i ha minat les classes mitjanes ara convertides en clients i consumidors obedients del sistema.
Per a molts, això vol dir que no cal sortir al carrer a recordar batalles i, tant per tant, com que les reivindicacions són a les xarxes, algú se’n deu preocupar. Doncs fem festa i ja està. I si és pont millor. Entre el proletariat que ja no té aquest nom, que no ha estat mai considerat classe obrera, escassament organitzat sindicalment, i desconegut pels agents socials i la patronal a les negociacions, hi ha els treballadors de la cultura. Gent molt preparada i socialment atenta que es mouen en una precarietat laboral escandalosa. Uns col·lectius que sumen un volum important del PIB però que gairebé no compten per res.
S’ha generalitzat la idea que els treballadors de la cultura són uns soferts personatges que per amor a l’art cedeixen bona part dels seus drets laborals i salarials. Tant si són autònoms, com assalariats privats o públics, hom els suposa una dedicació extra que no cal apuntar enlloc, perquè és la seva vocació. És el mateix que algú diu dels mestres, quan haurien de ser els més ben pagats. Però és clar que si et dediques a les arts, les lletres, les músiques, el teatre o els patrimonis ets un privilegiat que pot viure de l’aire del cel.
No discutim que els escassos fusters, paletes o instal·ladors professionals cobrin bé. Però també és imprescindible que la gent cobri per escriure un article, donar una conferència, actuar en un escenari i obrir o explicar un monument o un museu, i si és festiu o nocturn, més.
El primer de maig festiu i pont hi ha molta gent treballant per servir els altres, alguns amb molts anys de preparació, esforç i dedicació. I vocació si cal, però a la fi, treballadors als quals també cal reconèixer la dignitat aquest dia i sempre.
