La polèmica entre Ter Stegen i un programa de tafaneries de Catalunya Ràdio s’ha inflat de manera anormal i malaltissa. Necessitem ponts que connectin el català amb nous públics i amb nous llenguatges, com fan les altres llengües.
Les xarxes socials s’han entretingut aquests dies amb una polèmica que, com totes les polèmiques trivials, petites i d’escassa justificació, ha tingut un gran ressò i ha generat una quantitat ingent d’escàndol, improperis, atacs personals gratuïts i estripades de camisa entre els més bocamolls de la tribu. L’espurna ha estat un comunicat dolgut del porter del Barça, Ter Stegen, contra un programa de Catalunya Ràdio de to juvenil i irreverent dedicat a comentar tafaneries diverses sobre famosos catalans, Que no surti d’aquí.
En aquest programa es va dir o, almenys, es va insinuar de forma molt transparent, que la senyora de Ter Stegen, que s’acaba de separar del seu marit, s’entenia amb algú altre que no era el seu cònjuge oficial i que això hauria provocat la ruptura. En el comunicat, Ter Stegen critica els tres locutors del programa, els acusa de mentir, nega que hi hagi un tercer implicat en la trista separació entre ell i la seva companya, i s’indigna pel fet que un comentari així s’emeti a través d’un mitjà de comunicació públic. S’entén perfectament el malestar de l’esportista del Barça, ja que a ningú li agrada que, sense permís i sense la possibilitat de controlar-ne el contingut, els seus afers íntims siguin exposats en públic. Puntualitzo això del permís i del control del contingut, perquè sí que hi ha gent que li agrada exposar els seus afers íntims, sempre que sigui sota el seu control, i en treuen benefici. En defensa del programa de tafaneries i dels seus comunicadors, cal dir que venim d’una llarga etapa d’anys en què una altra ruptura sentimental de futbolista famós del Barça, la de Gerard Piqué i la cantant Shakira, ha ocupat hores i hores de tertúlies públiques, en tota mena de mitjans, i amb comentaris molt més bèsties i feridors que les del programa qüestionat. De fet, el mateix Ter Stegen venia de fer un comunicat públic anunciat la seva separació.
S’entén el malestar, però, i de fet els responsables del programa es van afanyar a respondre amb un comunicat on demanen disculpes immediates al futbolista, reconeixent l’error. Per a mi seria més que suficient. El que m’ha sorprès, però, ha estat l’acarnissament social que ha patit a partir d’aquest incident una de les locutores, Juliana Canet, que ha estat objecte de tota mena de comentaris rabiosos i menyspreables, sense que per a ella sigui possible cap comunicat de disculpa.
El programa que està tirant endavant no és cap cosa estranya en qualsevol sistema mediàtic civilitzat. El periodisme popular de tafaneries també existeix i era una anomalia que no en tinguéssim un en català fins ara. Que s’enfadi l’interpel·lat, s’entén. Que s’enfadi amb Juliana Canet tanta i tanta gent, i se n’alegrin del mal tràngol tot això deu provocar, m’indica una altra cosa. Canet és justament una periodista que fa de pont: entre les noves generacions de xarxes socials i la majoria mediàtica boomer. Si el català vol sobreviure a l’era de les xarxes, necessita moltes, moltes jualianes-canet, i no tants virgilis malhumorats que van vigilant sempre què es diu i com es diu. També és un pont literari de primer nivell. El seu programa Club Tàndem, juntament amb la crítica literària Marina Porras, és una delícia que transporta al segle XXI els nostres clàssics del XX.
Necessitem aquests ponts, que recuperen la nostra tradició i la modernitzen i la posen al dia i a disposar de les noves generacions en català, tant amb la literatura com amb l’entreteniment. Ja està bé de tanta cua de palla: una mica més d’alegria, caram.
