Reconec la meva ignorància quan la meva mare em deia allò de “días de mucho, vísperas de nada” i jo li preguntava què és el que em volia dir. Ella es limitava a somriure. Jo em quedava menjant-me l’olla, fins que al meu cap es barallaven tants pensaments diferents que decidia passar de donar més voltes a l’assumpte.
Amb el pas del temps m’he adonat que la meva progenitora tenia tota la raó del món, com la majoria de vegades perquè per això em guanya en edat, però sobretot en experiència. En realitat, m’estava advertint de l’insensat malbaratament que cometem moltes vegades, com ha passat en aquesta societat que ens toca patir per culpa dels excessos polítics.
El refranyer ha cedit el seu buit a aquesta dita que prevé contra les despeses sense control. És deplorable estar en la situació que ens trobem des que vacil·lem de ser europeus. L’únic que segueix clar és que estem en un país de xoriços (“poco pan para tanto chorizo”) i que tot va de mal en pitjor mentre seguim tolerant com els partits polítics es retreuen les coses però sense solucionar absolutament res, només que les butxaques estiguin plenes i no de sorra, precisament com canta Manolo García a ‘Arena en los bolsillos’.
Algú avisava del que malbaratem en ocasions i del que ens penedim quan ens hem quedat a ‘dos velas’. Ningú sap fins on arribarem, però la paciència té un límit. “Mucho ruido y pocas nueces”, encara que més que indignats estem ja ‘desquiciados’… Oh yeah!
