La desprotecció de la natura ha passat d’excepció a tendència. A la Unió Europea, la retòrica mediambiental conviu amb decisions, contràries a l’opinió pública, que dilueixen normes i ajornen compromisos. La submissió als lobbies de la caça i l’agroindústria és total, sobretot, a Espanya, on el vot rural és molt cobejat. Aquí, per exemple, s’ha desprotegit el llop, els gossos de caça i es mantenen amb diners públics les corrides de toros. Així, mentre la societat admet la urgència d’actuar davant la crisi climàtica i de biodiversitat, s’obren nous focus contaminants i no es protegeix com cal les espècies en perill d’extinció. Tot plegat depèn d’interessos econòmics i pressions sectorials, igual com succeïa en altres èpoques. Aquesta mena de política retrògrada que aposta per solucions a curt termini, no fa altra cosa que empitjorar la situació a mitjà i llarg termini, ja que comporta menor qualitat de vida i majors costos futurs. La moda de la desregulació verda, en definitiva, posa en risc la transició ecològica. Cal governar en funció de l’interès general amb el guiatge de la comunitat científica independent. I s’han de crear mecanismes de rendició de comptes perquè la protecció ambiental no es quedi en neteges d’imatge.
Sessió: No iniciada
