Dimecres d’aquesta setmana hem tingut ocasió d’assistir, en directe, al desallotjament de les 400 persones que havien ocupat i malvivien a l’antic institut B9 de Badalona. No crec que sigui una anècdota ni un problema local de Badalona. Penso que és una imatge que ens posa davant dels ulls un dels greus problemes que avui en dia afecten la nostra societat.
Aquesta imatge, a més, és especialment punyent. Centenars de persones, entre les quals n’hi ha de tota mena, inclosos menors i persones vulnerables, desallotjades del sostre en què vivien i deixades al carrer. En el moment d’escriure aquest article, moltes d’elles acampaven com podien sota el pont de l’autopista, amb l’amenaça d’una imminent acció policial perquè desmuntessin l’acampada. I tot això a una setmana de Nadal, amb el fred que fa, amb totes les ciutats del país il·luminades i la major part de nosaltres vivint en un ambient festiu.
La meva primera reflexió davant d’aquesta situació, no sé si estareu d’acord amb mi, és que no s’hauria d’haver produït mai. No pot ser que una societat com la nostra, amb el nivell de benestar que hem aconseguit, toleri que es deixin al carrer persones desemparades, amb independència de l’època de l’any en què això passi. No entro ara en les causes que hi han donat lloc ni en què és allò que s’hagi pogut fer malament; però la situació a què hem assistit ens hauria d’avergonyir com a societat.
Una constatació d’aquesta mena és la que ens han passat per la cara els relators especials de l’ONU pel dret a l’habitatge i pels drets pels migrants quan han condemnat el desallotjament i han avisat que pot constituir una “greu violació” dels drets humans dels desallotjats.
Una segona reflexió és la constatació que els poders públics semblen incapaços de donar solució a problemes d’aquesta mena, com el dels temporers a l’estiu, més proper a nosaltres. Aquí hi estan involucrats els tres poders. D’una banda, no sembla que la legislació sigui capaç d’abordar correctament el tema de l’habitatge ni el de la immigració. Pel seu cantó els jutjats massa vegades no resolen amb eficàcia i sensibilitat les demandes que se’ls fan. I pel que fa a les administracions, sembla evident que no són capaces de coordinar polítiques conjuntes que evitin que es produeixin aquests problemes.
Ben al contrari, en aquest cas, com en tants d’altres, hem vist a responsables d’unes administracions intentant treure-se’n la responsabilitat atribuintla a d’altres polítics d’altres administracions. I això no és de rebut. Totes haurien de seguir pautes coordinades i totes són responsables que això no s’arregli. I tots nosaltres també, perquè al cap i a la fi som els què hem organitzat així la nostra comunitat i els que n’escollim els dirigents.
I una darrera consideració: sisplau, que no es faci servir ni s’intenti justificar l’espectacle titllant de delinqüents els desallotjats, siguin o no immigrants. És possible que n’hi hagi, com és lògic. Però per a aquests també tenim lleis que s’han de complir.
