A vuit dies de les eleccions generals del 23 de juliol, Carles Puigdemont va afirmar categòric que Pedro Sánchez no seria investit amb els vots de JxCat. Menys de dos mesos després, l’expresident de la Generalitat s’obre a negociar, però amb quatre condicions prèvies i un grapat de matisos a analitzar.
Aquestes són les claus de la seva evolució i les portes que deixa obertes, sense donar per fet el seu aval a la investidura de Sánchez i sense renunciar a la “unilateralitat” si algun dia la veu necessària:
1. “Pedro Sánchez no serà president amb els vots de Junts”
“Pedro Sánchez no serà president amb els vots de Junts. No pot ser-ho, per moltes raons, però li diré una molt clara: Pedro Sánchez menteix i incompleix. I com ja ho ha fet diverses vegades, exactament quin incentiu tenim nosaltres per a fer president a un mentider i un incomplidor?”: això va ser el que va dir Puigdemont en una entrevista al diari Llaura publicada el 15 de juliol, la setmana anterior al 23J.
Mentre el cap de llista de JxCat al Congrés, Míriam Nogueras, es mossegava la llengua en els mítings per a no anar tan lluny, Puigdemont semblava tancar la porta a fer valer la seva influència si les urnes li atorgaven la clau de la governabilitat, una rotunditat que va incomodar llavors als sectors més pragmàtics del partit.
2. La clau de JxCat: Ni “por de perdre-la” ni “sobreactuació”
La nit electoral, quan tots els focus es van dirigir cap a ell, va publicar un missatge en la xarxa social X en el qual advertia que “Junts no deu res a ningú més que als seus votants”, però ja no descartava cap escenari: començava a deixar-se marge de maniobra.
El 29 de juliol, després del recompte definitiu dels vots, va llançar un nou missatge, en el qual demanava “discreció” i avisava que ni les pressions ni el “xantatge polític” el doblegarien, un advertiment implícit a PSOE i Sumar, si bé afegia un matís reflexiu: “Tenir la clau és circumstancial. Un dia la tens i l’endemà no, i no el podem perdre mai de vista. Això no ens pot fer caure ni en les presses davant la por de perdre-la, ni en la sobreactuació davant un poder que és inevitablement efímer”.
3. Alguna cosa més que una foto
En el mateix missatge del 29 de juliol, Puigdemont va dedicar un llarg paràgraf a enumerar les “amenaces”, les “campanyes de difamació”, les trames “delirants” en què ho van involucrar determinats dossiers policials, l’espionatge i els insults dels quals ha estat objecte en “cinc anys i nou mesos en l’exili”.
Més d’una vegada ha deixat entreveure el seu profund malestar amb els socialistes pel menysteniment cap a ell i el seu partit, per no voler reconèixer-lo fins avui com a interlocutor legítim, i precisament per això la fotografia d’aquest dilluns amb la vicepresidenta segona del Govern i líder de Sumar, Yolanda Díaz, cobra valor per a ell, com a gest de reconeixement i desgreuge d’una formació estatal, una imatge rehabilitadora que pot demanar que es repeteixi amb Sánchez.
4. Condicions prèvies: Amnistia per a poder començar a parlar
Des d’un principi, les dues condicions de Junts eren amnistia i autodeterminació, però en la seva conferència d’ahir dimarts a Brussel·les Puigdemont va matisar que, almenys l’amnistia, no pot ser fruit de la negociació per a donar suport a la investidura de Sánchez, sinó que ha de ser una premissa prèvia: reclama passos efectius, en les pròximes setmanes, cap a la desjudicialització, per part del Congrés i per part del Govern a través de Fiscalia i Advocacia de l’Estat.
Les seves altres condicions prèvies són reconèixer la legitimitat de l’independentisme sense sotmetre’l a espionatge, incorporar una mediació per a verificar el compliment dels acords i establir com a límit negociador no la Constitució, sinó els tractats internacionals sobre drets humans i llibertats.
5. Les condicions que encara no vol avançar
Puigdemont -que en els últims anys ha defensat la via de la confrontació, en contrast amb l’aposta d’ERC pel diàleg- ha fixat les seves condicions imprescindibles per a asseure’s a negociar, però no ha revelat quines seran les seves exigències perquè JxCat investeixi a Sánchez, si bé ha donat a entendre que caldrà avançar en el reconeixement del dret a l’autodeterminació.
Fins i tot ha deixat caure quin seria el paraigua legal: l’article 92 de la Carta Magna, que assenyala que “les decisions polítiques d’especial transcendència podran ser sotmeses a referèndum consultiu de tots els ciutadans”, convocat pel Rei, a proposta del president del Govern “prèviament autoritzada pel Congrés”.
6. Sense renunciar al botó nuclear
“Estem preparats per si hi ha eleccions”, va alertar Puigdemont en la seva conferència, per a prevenir a Sánchez que no doni per fet el suport de Junts, perquè, si no compleix les seves regles, al seu partit no li tremolarà el pols per a forçar una repetició electoral.
Fonts del seu entorn consultades per EFE recorden l'”error” que va cometre Mariano Rajoy en 2017 al “no creure’s” que Puigdemont fos capaç d’organitzar el referèndum i, ara, “el PSOE cometria el mateix error” si pensés que no s’atrevirà a forçar noves eleccions si Sánchez menysprea les seves condicions.
7. Protagonisme de JxCat, eclipsi dels seus líders
Laura Borràs ostenta la presidència de JxCat i Jordi Turull és el secretari general, però des del 23J el seu lideratge s’ha vist completament eclipsat, tothom ha entès que la negociació passa per Puigdemont, que des de maig de 2022 no té cap càrrec orgànic en la direcció del partit: “Espanya, capital Waterloo”, va resumir gràficament Josep Lluís Alay, estret col·laborador de l’expresident català, la mateixa nit electoral.
L’autoritat política i moral de Puigdemont -que va pronunciar la seva conferència en un escenari sense el logotip de JxCat- dins del seu partit continua sent màxima i, mentrestant, ERC es veu relegada i sense protagonisme negociador, encara que els seus vots són també claus.
Neteja
