Com que a casa encara no teníem telèfon algun dissabte el pare anava a casa del tiet (que sí que en tenia) per si trucaven els de Tres i l’astròleg. Em penso que al final del programa feien algun sorteig d’entre les cartes (encara en paper, és clar) que els espectadors enviaven al programa. Evidentment, no ens van trucar mai però l’anècdota dona fe de com va triomfar TV3 als seus inicis. I no era per menys. Per primer cop a la vida teníem una televisió íntegrament en català que parlava del nostre espai comunicatiu. És a dir, que la referència era Tàrrega, Cambrils, Barcelona o Olot i no tant el Paseo de la Castellana de Madrid, per posar un exemple. Amb els Telenotícies d’autor del gran Salvador Alsius i sèries com Dallas, un dels principals èxits de la cadena, TV3 es va fer un lloc de referència entre els televidents. De fet, haver comprat Dallas, amb el JR parlant amb la Sue Ellen amb català, segurament és un dels grans encerts de la cadena pública d’aquest país. Ara bé. N’hi havia altres de sèries que també formen part del record d’una generació (la meva) que va créixer mirant TV3. Hi vaig pensar aquesta setmana arran de la jornada que la UdL, l’IEI i l’Ateneu Popular de Ponent han dedicat al Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo als 50 anys de la publicació del llibre. I és que aquesta sèrie que va produir TV3 es passava just abans de Dallas, els diumenges al vespre. Situar Pedrolo abans del JR, del Bobby i de tota la família de petrolers texans dels Ewing, va ser un encert. Podria dir que vaig veure abans la sèrie que llegir el llibre però va ser una brillant porta d’entrada a la nostra literatura. Deia que el pare se n’anava a casa dels tiets per si trucaven i qui sap si TV3 va ser el detonant per posar el telèfon a casa (llavors només el teníem a la fusteria). Perquè a Filiprim del Josep Maria Bachs o al Tres pics i repicó de l’Antoni Bassas també feien concursos d’aquestes característiques.
Eren altres temps, sí. Però els programes i les sèries no tenien res a envejar a les de Neflix. I sinó només cal que girem el record cap a Magnum, Gent del barri o L’escurçó negre. Deixo pel final el Vostè jutja i La vida en un xip de Joaquim Maria Puyal perquè allò ja era del cum laude. Quins temps…
