La magnitud dels desencisats de la política queda evidenciada en l’evolució de les abstencions en les darreres eleccions, tant les catalanes, com les generals i les europees: 2024 Catalanes, 42,04%; 2021 Catalanes, 51,29%; Generals, 55,56%; Europees 66,55%. O sigui que, de mitjana, més de la meitat dels ciutadans cridats a votar s’abstenen i passen del seu deure de participar en la governabilitat del país. Penso que l’abstenció és un símptoma de desconfiança en el sistema democràtic, generadora de ressentiments i malestar social. Els desencisats de la feina també estan prenent situacions socialment preocupants, especialment entre els més joves que són (o haurien de ser) l’esperança de la nostra societat. Una societat desencisada, sense confiança i amb ressentiments, esdevé inhòspita. Però no tan sols la societat en general requereix el factor confiança, sinó tots i cadascun de nosaltres en relació amb la família, als amics, al nostre equip de treball, a la nostra empresa.
Tanmateix, la confiança, els altres no te la donen, te l’has de guanyar!
I com la guanyes?
Es guanya si ets una persona honrada, honesta i competent en la mateixa feina. Aquestes qualitats serveixen per donar i fer confiança a qualsevol persona, sigui en la seva activitat professional o bé sigui en les relacions sentimentals (amics, parella, família, etc.). A aquestes premisses bàsiques, quan es tracta de governar, empreses o institucions públiques, cal tenir un cert coneixement del poder, les seves característiques i els seus moviments, a més de saber com funciona la matèria específica que ha de governar.
La ciència política ha estudiat al llarg de la història el concepte del poder, d’acord amb el comportament en cada moment de la societat. Així el poder també ha esdevingut en l’habilitat per a influir, negociar, persuadir i liderar per aconseguir objectius polítics. Combina estratègia, tàctica, carisma i intel·ligència emocional.
Els nostres dirigents (polítics i empresarials) tenen o procuren tenir aquests coneixements i habilitats?
Sense anar molt lluny, la història dels models d’exercir el poder del passat segle XX eren: el “lideratge mecanicista” basat en la visió mecanicista del món, on les persones són recursos i l’organització una màquina. De fet, ha resultat eficaç, per crear estructures i processos eficients, però ha esdevingut rígid i deshumanitzat.
També a finals del segle XX, va proliferar l’anomenat “lideratge resolutiu”, centrat en la resolució de problemes i l’eficiència. Encara que aquest paradigma ha permès superar obstacles i assolir objectius específics –pot ser a curt termini– però no ha tingut en compte les conseqüències menys immediates.
Vist des de dalt, personalment jo considero que per aquest segle XXI el que és més indicat per afrontar els canvis que succeeixen és el “lideratge transformacional”. Està enfocat al desenvolupament de les persones i la creació de valor, amb èmfasi en valors i humanisme. Dirigit a crear cultures organitzacionals més positives i participatives. És el model que s’ajusta millor als desafiaments del model social actual, on hi ha demanda de més democràcia participativa i corresponsabilitat social, tan política com a la feina.
