La proliferació massiva de les noves tecnologies s’està carregant l’escriptura a mà. Amb l’arribada dels dispositius mòbils, els bolígrafs gairebé han quedat obsolets. Per a la història han quedat els anuncis d’escriptura amb musiqueta inclosa com aquella tan afable que encara ressona a les nostres orelles: “Bic, Bic, Bic, dos escrituras a elegir. Bic naranja escribe fino, Bic cristal escribe normal”.
Ara tot són maquinetes i el pitjor de tot és que els escolars estan a les mateixes pel que no és estrany que acabin l’escola sense saber escriure com no sigui amb teclat. El romanticisme de les cartes escrites pertanyen al passat i la cal·ligrafia sembla ara una senyora vella. La tecnologia ha transformat els hàbits d’escriptura, però això no treu que allò escrit a mà segueixi provocant més emoció. Els estudis indiquen que l’escriptura a mà només s’utilitza per a temes selectius.
Aquest percentatge augmenta en comprovar que fins a un 90% dels joves usen teclats per escriure i que fins i tot un 80% reconeix portar un bolígraf que amb prou feines utilitzen. Això no hi ha qui el pari i no hi ha volta de full, més que res perquè escriure sobre paper cada cop es fa molt menys. Ja no es pot vacil·lar de tenir una lletra bonica, ni fer virgueries amb l’estilogràfica.
L’hàbit d’escriure a mà no s’hauria de perdre mai, pel bé dels nostres successors, encara que ja sonin a prehistòria aquells dictats que començaven amb “mi mamá me mima, yo mimo a mi mamá”. De pròpia mà o de puny i lletra… Oh yeah!
