Anem a La Panera. El doctor en física i artista Pep Vidal (Granollers, 1980) exposa Palíndrom. D’una cabana per acabar la tesi… a una tesi per acabar la cabana. La instal·lació revisa un gest fundacional de la seva carrera: construir una cabana on s’aïlla per acabar la tesi doctoral. Onze anys després, l’artista gira el mirall (d’aquí el palíndrom del títol del seu projecte) i torna a erigir una cabana a partir de restes acumulades al llarg de la seva trajectòria. L’avinentesa que la periodista Eva Morell (Granada, 1982), hagi escrit Refugio, una història sobre la cabana com espai per retrobar-se un mateix, ha fet possible que el Centre d’Art Contemporani de Lleida els reunís per conversar sobre refugis, cabanes i processos creatius…
Aquesta fórmula de presentació de les obres dels autors està de moda i la Panera s’hi ha sumat. Substituir les presentacions tradicionals per converses que adopten un aire informal no em fa el pes. Relega els assistents a mers espectadors del seu debat i, a poc que es descuidin, embrancats en els seus monòlegs a dos, s’obliden de nosaltres. La vella fórmula del presentador orador que escull acuradament les paraules a l’hora que ens mira els ulls, provant de seduir-nos, em sembla més estimulant. Malgrat tot, m’aplico a seguir els raonaments de l’una i de l’altre…
Plegats, insisteixen en recordar-nos que des de temps immemorials, malgrat el progrés i els avenços tecnològics (o potser degut a l’ús i abús d’aquests), els humans sentim la necessitat d’aïllar-nos en refugis, preferentment al bell mig de la natura. És la teoria de l’“etern retorn” que parla Nietzsche. ¿O l’enyorança de l’úter matern, refugi per excel·lència?, afegiria. Mentre ella i ell segueixen donant tombs a l’entorn de les cabanes, el cap se me’n va a d’altres d’abast popular com la de Robinson Crusoe o la de Tarzan. És el que té no superar la nena que duc a dins. Les bandejo i torno als ponents. Ara, però, a tenor de les seves cabòries físiques i metafísiques me n’adono que el desig de la recerca d’un refugi és una necessitat petit burgesa. D’urbanites estressats que tenen les preocupacions econòmiques resoltes. Davant l’index de pobresa en augment i la precarietat a l’hora de trobar habitatges dignes, una altra mena de cabanes, les “chaboles”, proliferen com bolets. Exemple desesperat d’un altre etern retorn: al de la indigència.
