La proposta de la Fundació Horitzons 2050 pel proper Sant Miquel dels Llibres és la idea de Lleida com a cruïlla. Gràcies. Aquesta és la mirada que molts reivindiquem en contra d’una perifèria que només s’explica des del centrisme metropolità o, pitjor encara, del de l’Estat. La geografia, serena i desinteressada com les veritats de la natura, ens ha fet aiguabarreig i oasi entre secans on els rius del Pirineu es troben amb els camins del homes: la via romana, el camí real, el de Sant Jaume…
La història, que sovint és menys sincera, diu sense embuts que en temps més feliços, la cruïlla va esdevenir centralitat, o allò que en diríem ara “capital federal” de la corona catalano-aragonesa: Lleida, ciutat privilegiada, primera i única Universitat del regne, residència reial i de corts decisives, estatge d’homes lliures i emprenedors que des de la carta pobla del comte Ramon fins als Trastàmares va gaudir de favors i drets envejables. Després, nucli estratègic del poders militars europeus.
Enyorem una capitalitat que no sabem exercir ni al Segrià, ni a la plana ni més enllà. Per parts: Ser l’entrada principal cap a l’Aragó i la vall de l’Ebre ens ha fet vulnerables de setge i saqueig, però la via cap a l’interior i el nord de la península ens dóna un punt d’avantatge que hauríem d’aprofitar. Cap al sud, tenim, aigües avall, una germanor amb Tortosa que no recordem, i a la costa només fem de turistes. Més al sud encara, el País Valencià ens tracta amb una amabilitat filial que no per llegendària és menys real i que se’ns escapa perquè no la vetllem. Els lleidatans, que parlem valencià del nord, tenim les portes molt més obertes que molts catalans i pocs barcelonins tindran mai.
Cap al nord hem perdut memòria. Lleida és la primera ciutat occitana del Principat. La que va acollir càtars i al petit Jaume I, va créixer amb els teixidors i curtidors occitans que fugien de fam i guerra, llueix encara el llegat dels escultors tolosans, i fou la primera que va fer uns Jocs florals protegits del Rei.La via de la Ribagorça per l’Aran, fins a Tolosa, és encara, la dels nostres camions carregats, cada dia, com fa segles.
Cap a llevant fem veure que ens coneixem bé. No és veritat. Això ens passa als catalans, i ho expliquem malament. És el repte. A veure si n’aprenem.