Cristina Fernández Cubas (Arenys de Mar, la Sinera d’Espriu, 81 anys), escriptora i periodista catalana que escriu en castellà (i tan feliç!), ha estat distingida amb el Premi Cervantes. Segons el jurat, se li ha atorgat per “la originalidad y la coherencia de una obra que ha renovado el cuento contemporáneo y transformado la literatura fantástica en español”. Escriptora de contes que soc, no puc sinó que aplaudir premiïn una autora que ha revalorat el relat breu, considerat sovint obra menor. Per a l’autora, el conte és un gènere en si mateix. Odia li diguin que és un vehicle per arribar a la novel·la. Ara veu amb orgull com el públic lector de contes ha crescut, i això dona als contistes una certa respectabilitat corsària, senyorial…
En preguntar-li en què s’inspira per escriure contes, acostuma etzibar una frase que defineix la seva obra: “Lo cotidiano está lleno de misterios pero no los vemos”. I, conscient del repte que comporta escriure relats inquietants, afegeix: “Los narradores de cuentos, hemos de mantener la atención de principio a fin porque un párrafo malo te hunde”. Així, jugant amb la intriga i la incertesa, se’n surt de tenir-nos abocats a les seves pàgines sense que el badall pugui aparèixer. Els seus, són contes per tenir-los a mà a la tauleta de nit. D’obligada lectura pels qui els agradi retornar a la infantessa, o la maduresa, la soledat, la família i la quotidianitat de les nostres cases o ciutats, amb llampecs de sorpresa i esgarrifances pertorbadores…
En ser premiada, aquesta gran dama del conte s’ha afegit als altres cinc catalans que han rebut el guardó públic més important de les lletres hispanes: Juan Marsé, Juan Goytisolo, Ana Maria Matute, Eduardo Mendoza i Joan Margarit. Autors hiperllegits a Catalunya, malgrat escriure en castellà. Així, davant les picabaralles nacionalistes sobre la llengua, s’imposa la pregunta: ¿Quan es tracta de literatura, quina llengua pertany a qui? Escriptores i escriptors prenem en préstec un idioma. Ovaris, segons la nostra història personal. Ens agradi o no, el castellà és l’altra llengua dels catalans. Servidora em sento afortunada d’haver escrit en una i altra llengua. M’aventuro a dir que el mateix Cervantes, de viure ara, potser li encolomaria algun que altre paràgraf en català al seu enginyós Quixot. Al capdavall, el fa cavalcar per la seva estimada Catalunya.














