Vam començar la setmana coneixent els resultats de les eleccions aragoneses de diumenge passat. Els nostres veïns i germans d’història es van decantar per la dreta i inclús van premiar la dreta més extrema per sobre de la de tota la vida. Jo recordava amb nostàlgia l’etapa de Marcel·lí Iglesias que ara sembla tan llunyana i tan irrepetible. I encara amb més nostàlgia a José Antonio Labordeta com a diputat al Congrés. Comparar-los amb el senyor Lambán, per exemple, fa venir mal de queixal; i al pas que anem, sembla que d’ara en endavant serà pitjor.
Què ha passat? Què ha canviat? Jo crec que no hi ha hagut grans canvis de fons. Nosaltres, a Lleida, continuem tenint el mateix bon rotllo amb els nostres veïns de la Franja i de l’Aragó. Hem recorregut segles junts i no ha passat res, darrerament, que ens hagi de distanciar els uns dels altres. O potser sí que alguna cosa ha canviat. Hi ha un virus nacionalista espanyol que intenta guanyar terreny –i moltes vegades ho aconsegueix– en tot l’estat. Aquest sentiment nacionalista sol explotar el difús sentiment anticatalà que molts espanyols tenen latent. I això es fa encara més evident en una comunitat veïna com l’Aragó amb la qual tantes coses ens uneixen.
Sisplau, no ens deixem entabanar. Els nacionalismes excloents, siguin d’on siguin, son un germen de supremacisme que acaba anorreant la igualtat i la llibertat. La gent de Fraga, de Binèfar o de Montsó (per posar només tres exemples) son exactament igual que nosaltres, ens hem portat sempre la mar de bé i hem compartit i continuem compartint tradicions i relacions econòmiques. Amb alguns també compartim la llengua i amb d’altres no; i què més ens fa? Ens hem barallat alguna vegada per aquest motiu?
El que em sap greu és que hi hagi moviments polítics que intentin explotar aquestes diferències per treure’n rendiment electoral. Ja ho va fer en el seu dia Ciudadanos a Catalunya i ara veiem com determinades opcions polítiques espanyoles ho intenten a Espanya. Solen coincidir amb les que s’oposen a l’acolliment d’estrangers i que tendeixen a titllar els emigrants de delinqüents indiscriminadament.
Quan escric aquest article acabo de llegir que a València, una cadena de cinemes ha denegat l’accés a un grup d’estudiants pel sol fet que la professora que va fer la reserva ho va fer en valencià. Van tenir la barra de dir-li que ho havia de fer en castellà o en anglès. I com que no s’hi va avenir, van rebutjar la reserva! Jo crec que aquesta és una actitud descaradament política, en un sentit nacionalista espanyol com el que denunciava fa un moment. Al·legar desconeixement del valencià a València ja resulta prou fort. Però és que avui en dia no constitueix cap argument creïble quan disposem de traductors magnífics i gratuïts que ens permeten entendre pràcticament qualsevol idioma. És pura política.
No podem acotxar el cap davant d’aquests intents descarats de polititzar –en el pitjor sentit de la paraula– la nostra convivència. Hem de reivindicar el seny que ens ha permès arribar a ser el que som ara i respectar-nos tots tal com som, tant si som d’aquí, com si son veïns o vinguts de fora. Conformar-se no és una opció.
