D’uns anys cap aquí es parla sovint d’una cultura líquida, d’una societat on les idees serioses s’han anat aigualint, on els valors es consideren superficialment. En una pèssima comparació, sembla que allò que importa es pugui explicar passant-hi pel damunt com una pinzellada d’aquarel·la donada sense intenció.Hi va haver un temps en el que les coses no es podien fer sense intenció, potser perquè no s’havia inventat aquest concepte de liquidesa, però sobre tot perquè en una societat espessa, grisa i restrictiva no era gens fàcil. En la memòria d’aquesta ciutat i d’aquest país hi ha un seguit de persones, (a desgrat d’ells en diem personatges) que se la van jugar obrint camins i empenyent canvis, i en les seves activitats no hi havia res superficial. Cada generació té uns membres més actius que altres, i alguns travessen el marc generacional i deixen petja en el record quan ja no hi són. A vegades els definim com a esperits renaixentistes, per dir que van dedicar-se a la seva feina i família, però també a moltes altres ocupacions com la pintura, la música, el teatre, la poesia… en algunes de les quals podien excel·lir. Cal esmentar un altre factor que, sobre tot des de la mirada més actual, dóna més relleu al conjunt: el compromís cívic amb l’entorn, l’exercici de la reivindicació i del sentit crític, la feina pel bé comú.
És el cas de Màrius Carretero. Amb la perspectiva que ens donen els anys i des de l’afecte, ell és un exemple d’aquestes persones.
Al mes de novembre es podrà veure una exposició de l’obra de Màrius (Lleida, 1946-2010) a la sala Res Non Verba. Quinze anys després del seu comiat sobtat es mostrarà l’evidència del llegat d’un personatge renaixentista compromès. Sense desmerèixer gens ni mica el seu testimoni artístic en el teatre, la música, els escrits… l’empenta cívica com a promotor, organitzador i agent cultural era allò que necessitava una Lleida grisa que volia despertar-se, renéixer. L’Esbart Màrius Torres, l’AEM teatre, Can 64 o els pintors a l’Ereta són també l’assumpció d’una responsabilitat. Ell, a més, hi va afegir l’activisme social i solidari.
En el traç de les seves aquarel·les, als quadres que ara tornarem a veure, hi ha tota la intenció. No era cultura líquida o superficial, si no les sòlides pinzellades d’un personatge que ens explica, i que es posà al servei de tots sense aigualir cap dels colors que necessitàvem.
