Durant la dècada dels setanta i després, encara que de manera més esporàdica, ens van arribar una sèrie de pel·lícules inspirades en bandes de joves delinqüents o llops solitaris atrapats en la droga. A aquest subgènere, denominat ‘quinqui’ pertanyen títols com ‘Historias del Kronen’, ‘El pico’, Yo, el Vaquilla’ o ‘La estanquera de Vallecas, entre altres. I ahir de fet, Sitges va sumar una nova proposta a aquesta sèrie que va captivar per la seva contundència i treball interpretatiu d’un grup reduït però ben travat d’actors.
Es tracta de ‘Luger’, ambientada en un polígon industrial a partir del robatori d’un vehicle d’alta gamma. La víctima, un home de negocis de pocs principis contacta amb la seva advocada per recuperar el vehicle, i aquesta, amb un parell de ‘recuperadors’ marginals amb més força que cervell. Quan el vehicle apareix en una ferralleria es desencadenarà una guerra mai vista en l’entorn. No és cinema fantàstic, però per la força de les imatges i el ritme narratiu de la seva ‘òpera prima’ Bruno Martín apunta maneres. En bona part de les mimètiques rodes de premsa del futbol -i sobre tot si es perd- el missatge de l’entrenador passa per buscar, de cara al proper partit, la millor versió de l’equip. Aquest és el propòsit de la trama de la pel·lícula canadenca ‘Honey bunch’, presentada en la secció Oficial a Competició del festival. Una parella arriba a un sanatori després d’haver patit un accident de trànsit que l’ha deixat a ella ferida i amb amnèsia.
La idea és buscar el mètode més ràpid per recuperar la memòria i la recuperació física, però el centre és experimental i la solució no serà fàcil ni a la primera. Rodada amb un estil cinematogràfic proper a les produccions franceses dels setanta resulta lenta en el primer tram, per accelerar el pas i descobrir, als darrers vint minuts, que s’amaga al darrere d’aquest hospital.
L’altra proposta destacada del dia va ser la producció coreana, ‘No other choice’. En una època en què el paper de premsa, cartró, oficina,… ha baixat les seves vendes en picat, les empreses decideixen retallar plantilles. Això afecta al personal de taller però també als directius. Un d’aquests últims, després de ser acomiadat, veu com al seu sector hi ha més caps que barrets per la feina que queda, així que decideix buscar als seus possibles competidors en una futura oferta de feina i eliminar-los. És drama, comèdia, crítica social i retrat familiar, una barreja de situacions que la situen fora de qualsevol estil concret però que la fan digerible si no hi ha a la cartellera, en el cas que s’estreni, millors opcions.
