Es va publicar fa uns dies el cens de persones centenàries, que al nostre país continua augmentant. Una fita cada vegada menys extraordinària i un immens patrimoni humà. Les commemoracions dels centenaris institucionals ja es fan també a persones vives i encara actives. Josep Vallverdú n’ha estat un exemple. I sovint veiem al diari i a les xarxes els homenatges als que hi van arribant: la foto amb la família, amb alguna autoritat local o amb les cuidadores.
Es mereixen l’homenatge. Es tracta d’una generació de ferro colat, de pedra picada, de persones valentes. És la generació dels nostres pares, que anem acomiadant i que ens deixen una orfenesa serena perquè han marxat amb molta feina feta. Som fills de la seva dignitat, construïda en temps difícils i que amb més encerts que errors ens han dut on som.
Mon pare hauria fet 100 anys aquesta setmana. Els nascuts l’any 25 ja eren prou grans com per viure conscientment la guerra, perdre-hi algú molt proper i adonar-se del terror i la misèria, també la misèria moral, amb la que havien de créixer ben ràpid.
Havien conegut encara, de ben petits, cases sense aigua potable o sense llum elèctrica, el safareig per rentar-se i per comuna un forat que donava al galliner. Però en els seus darrers anys, com els que encara són vius, han arribat a l’ordinador personal i el mòbil. Van anar a escola, poc o molt, i la van valorar prou com per esforçar-se en donar estudis a tots els fills. Van gaudir de la ràdio, estrenar el televisor, i el cotxe utilitari, treballant molt. Van aguantar una repressió política i uns condicionants socials penosos, especialment –i molt més– les dones. Tot i això van creure en el futur i van millorar la seva pròpia experiència per arribar, malgrat els problemes, al nou segle XXI amb unes comoditats i recursos ben guanyats que la majoria d’ells no hauria imaginat.
Els actuals centenaris (i centenàries que són més), si estan clars de cap es mostren més alegres i agraïts que tots nosaltres. Tenen encara la mirada de confiança en el futur. Per nosaltres, els boomers fills seus, la mirada i la confiança ja presenten més dubtes. Els seus nets i fills nostres no sé dir-vos cap a on miren.
Felicitats als centenaris i centenàries! Mirem-los als ulls i pensem que ells se’n van sortir prou bé. Ànim, canalla.
