Tots els Sants, els difunts i les seves ànimes es troben aquests dies amb els que som vius, celebrant les preguntes de sempre. Potser anirem al cementiri a veure com reposen els nostres i ens reconeixerem orfes, literalment o imaginàriament, amb l’enyor fugisser dels que van marxar. Descobrirem un indret de la ciutat on encara es conviu amb respecte, fins i tot aquests dies de tantes visites i repassarem, potser sense adonar-nos-en, un dels millors arxius per reconèixer l’evolució de la nostra comunitat, els seus mèrits i les seves desgràcies.
Tots els estudis del patrimoni compten els cementiris entre els llocs a visitar, tant per les obres d’art com pels noms il·lustres i les curiositats que enriqueixen la memòria i forneixen el discurs històric. Alguns són notables i de visita obligada a les rutes turístiques. Altres formen part de tours per morbosos o per fans irredempts. En alguns llocs es qualifiquen com una ciutat dels morts, com un reflex de cases, carrers i places de l’altra vida, o de l’altre costat. Si hi passegem (ara hi tenim oferta de flors, músiques o poemes i més facilitats d’accés) podem fer l’exercici de comparar. A risc de que la mirada sigui molt subjectiva, m’atreveixo a dir que en el cas del cementiri de Lleida, el reflex de la ciutat i el seu passat recent sí que hi és ben explícit. El cementiri arriba tard (s. XIX), com el progrés, en una ciutat limitada per les condicions militars i una economia tradicional de base agrària. Com a la ciutat, la part històrica, (departaments de Sant Anastasi i Sta. Cecília) està degradada tot i comptar amb elements de gran qualitat. Està desmanegada i en risc, sense protegir-se d’elements nous discordants ni establir cap criteri patrimonial. L’eixample és molt gran i amb poca gràcia, condicionat per la circulació i una planificació mandrosa. La part més recent està més pensada quant a serveis, vol afegir arquitectures d’un cert valor i té més cura del verd… sense originalitats ni atractius remarcables. Però en canvi és un lloc molt net i cal destacar-hi l’esforç de dignificar la memòria històrica dels morts de la guerra civil amb el reconeixement de tots ells.
El respecte que mostrem als difunts –molts d’ells, enyorats– és important com el que cal pels vius: una ciutat neta, amb un lloc digne per tots, amb cura pels testimonis del passat i amb cap mandra per planificar el futur.
