Un dels records més agradables que m’arriben de la infantesa són les entranyables excursions amb el tren que des de Lleida ens duia a les muntanyes. El tren que s’acabava –i hi segueix acabant– a la Pobla de Segur et feia sentir com un aventurer dels que sortien al cinema, travessant túnels, tot contemplant paisatges idíl·lics, viatjant al costat de llacs… impagable. Però també recordo negativament els viatges inacabables per anar a Barcelona, que duraven hores, i el més trist es que en quatre dècades tot segueix pràcticament igual. El tren és extraordinari, però com tantes altres coses, no se’n té cura. A part del vessant lúdic, hauria de ser un eficaç mitja de transport i l’estendard de la mobilitat sostenible. Però no és així, és un cas perdut. Fa anys i panys que la xarxa de Rodalies està abandonada i es notícia dia sí dia també pels retards i les incidències, i és molt trist perquè en depenen cada dia milers de persones, a les quals no se les deixa arribar a l’hora a treballar, a estudiar o al metge, mentre les administracions s’omplen la boca aconsellant que es deixi de banda el cotxe. Les promeses incomplides, la incompetència i la falta de vergonya segueixen manant. Fins quan?
Sessió: No iniciada
