Estiu de 1989. El carrer Sant Martí aglutinava el nombre més gran de locals d’oci al menor espai de l’enyorada Zona dels Vins. Entre l’església del mateix nom i l’històric bar per excel·lència del vermut es van arribar a concentrar fins a set punts de trobada amb la millor música del moment.
Baixant del castell es podia fer parada al Garibaldi, per després rockanrolear a l’inoblidable Malasaña i multiplicar la marxa al Sisbris. Aleshores va obrir un altre local que ni tan sols va tenir temps per assentar-se amb la distinció d’un nom. I a l’espera de l’imminent ressorgir d’El Paso, prenent relleu al no menys llegendari bar Córdoba, es podia recalar al 600 abans de rematar el passeig a la Cantonada, de la ubicació del qual ja no en queda ni rastre.
Aquest singular bar musical tenia dues portes, una que donava al carrer en qüestió i l’altra a la caserna de la Panera, a l’entrada de la qual es llegia la ja oblidada ‘Todo por la Patria’. Eren temps en què la picaresca canviava aquest lema pel ‘Todo por la Napia’. Aquest recordatori em serveix de pretext per reivindicar una banda que va sonar fins a la sacietat per aquests ‘garitos’ i que no ha gaudit de l’afecte que es mereixerien pels rockeros.
Parlo dels valencians Seguretat Social a les files del qual sobreviu el seu carismàtic cantant José Manuel Casañ. El projecte va néixer sota el signe del punk (‘Mi almohada está preñada’), va fer picades d’ullet al heavy (‘Acción’) i abans d’anar-se’n per camins comercials (‘Chiquilla’) va flirtejar amb tota mena de gèneres sense fer fàstics a cap: ‘Canciones del futuro’. Amb Seguridad Social es va forjar aquella zona batejada com el Carrer del Ritme… Oh yeah!
