‘Carantús’

Porto trenta anys aquí i encara aprenc paraules ribagorçanes. L’última divendres passat a Taüll. Anna de Domenjó, mestra de cerimònies de la baixada de falles, ens va alertar del carantús per on corrien els fallaires abans d’entrar a la plaça. La llengua és una cosa viva si l’emprem, també les variants dialectals com el ribagorçà. Celebro cada paraula que no es perd, cada expressió que algú deixa anar amb naturalitat enmig de l’estàndar i la invasió de llengües majoritàries. Per això celebro també el llibre que acaba de sortir del forn de Casa Antoni d’Altron, de la mà de la seva autora i filla d’aquesta casa de la Vall d’Àssua, l’amiga Marta Lluvich. El llibre titulat Àssua explica la història de les dones pirinenques que durant anys han viscut a l’ombra tot i ser pal de paller. Reivindica el seu paper relegat al silenci i anonimat i desplega la parla pallaresa. Hi ha paraules que em deia la meva mare que ja ningú no em dirà. Les dic en veu alta i les escric per no oblidar-les ni perdre-les. Acorronyar. Xiquerrina. Adés. Tant sisquere. Acontximinar. Aquests dies he descobert també la poeta Bea Ruiz. Té 35 anys, la síndrome de Down i ha trobat una manera d’explicar el seu món, un tresor que tampoc s’ha de perdre.