Aquests temps convulsos que ens ha tocat viure tenen l’avantatge que, si més no, no ens deixen avorrir-nos. Agafar un diari, escoltar la ràdio o veure la televisió –deixo de banda la porqueria i la fortor que emanen de les xarxes socials, que aconsello altre cop que les tingueu ben lluny– és un exercici davant el qual les neurones de qualsevol cervell sa comencen a intranquil·litzar-se d’una forma preocupant. Potser l’única notícia que s’entén aquests dies sigui la malaltia del Papa, que per llei de vida, a la seva edat és del tot natural que la seva salut davalli, malgrat sigui el representant del totpoderós a la Terra. La resta fa feredat. Al món: guerres, canvi climàtic, racisme, masclisme, el president del país més poderós dient barbaritats i algunes duent-les a la pràctica, un altre president d’un país prou important promovent criptomonedes que eren una estafa… A casa nostra, la cosa no està pas millor. La pobresa, a l’alça sense aturador: més de la tercera part dels joves i infants es troben en risc de pobresa o exclusió social. El català, segons la darrera enquesta, a la baixa també sense aturador: només l’usa habitualment menys d’un terç de la població. L’educació: recordeu els darrers informes? La seguretat: parleu per exemple amb els veïns de l’Horta de Lleida… És un no parar i els auguris van a pitjor. La intel·ligència natural ens ha dut fins aquí i ara n’ha parit una altra d’artificial… Ja ens podem ben calçar.
Sessió: No iniciada
