Deu ser cert que la velocitat tot ho fa relatiu. Em sento que soc un dia més jove que la resta dels qui no han fet l’escapada de 24 hores que un avançat regal de nadal ha propiciat, com si fos un dels bessons d’aquell experiment imaginari que torna de fer un viatge en coet d’alta velocitat per descobrir que és més jove que el germà que s’havia quedat a la Terra. Des que el tren amb nom d’ocell va sortir de Barcelona i just un dia després ens hi va tornar a deixar, el món va haver de fer una aturada. Si més no, el meu món: el de la rutina de llegir el diari abans d’esmorzar i capficar-se amb els inquietants conflictes entre els països de l’Orient mitjà, d’alçar molt –o molt poc– les celles davant els nefastos resultats del nivell de matemàtiques dels nostres alumnes de primària i d’ofegar un rebuf veient que la Meloni ha rebut l’Ordre de Isabel la catòlica a mans de qui fa un mes i mig va rebre una inesperada pluja de fang.
Darrere es van quedar les cites pendents, els compromisos a mitges i la sensació que si tu no hi ets els altres tindran problemes per sobreviure. Vaig estalviar-me el desgast del dia a dia, i mai millor dit. Una motxilla bàsica i una peça d’abric són les eines bàsiques perquè el temps s’aturi. Bé, i la puntualitat. I l’avantatge que algú que t’estima de debò hagi planificat aquest viatge espacial i et procuri en tot moment la seguretat de saber on vas, que aterraràs a l’hora prevista i que els timings –si em permeteu aquest neologisme– d’aquesta organització gairebé empresarial garantiran que sigui una escapada per recordar. I, posats a ser sincers, també la sort de disposar d’una certa solvència econòmica en un moment de la vida en què la salut no és encara la preocupació principal. Que a l’espai ningú no et regala res.
I ves per on que poc més d’una hora després de l’arrencada, les terres de Lleida i el Castell i els camps aquest cop assolellats han passat pel meu davant i he sentit que el tren obria el paisatge com una gran cremallera que arribaria fins al centre de la gran capital una hora i mitja després. I quan, un dia més tard hi torno a passar, aquest cop de tornada, i busco amb la mirada els edificis de la ciutat que em va veure néixer i créixer sota un cel ara encapotat, em pregunto com ens hauria saludat el Paul McCartney en el moment de sortir a l’escenari si la gira que l’ex Beatle està fent als vuitanta-dos anys hagués inclòs Lleida –doncs sí, per què no!– enlloc de Madrid. La salutació Buenas noches, chulapos encara ressona en el meu cap. Em pregunto quina paraula li haurien indicat els organitzadors de l’esdeveniment a aquest músic de llegenda perquè arrenqués als ponentins uns aplaudiments tan rabiosos com els que van retronar a l’estadi Winzing. No la trobo pas. No val un gentilici. Ni un ofici, ni un mot despectiu. Ni un estereotip. Potser un Gent de Ponent? Bona nit, catalans quedaria bé, és clar. Però, quin tret ens uneix? Quina sort els madrilenys, tan xulapos ells, tan de saber-se trobar i vestir-se de guapos. N’hem conegut quatre en aquest viatge llampec que ens ha fet un dia més joves: dues xulapes que ens demanen que signem contra la tauromàquia mentre fem cua per entrar al concert, el propietari d’un bar que resta obert fins la una de la matinada i el taxista xulapo que ens condueix a l’estació d’Atocha i que ens fa una demostració de coneixements sobre la Puerta de Alcalà mentre posa en dubte que un dels millors músics de la història de la música pop pugui aguantar 40 cançons sense cap trampa tecnològica.
Però finament, mentre la cremallera va tancant el camí de tornada trobo l’expressió que ell hauria cridat davant del públic ponentí: Bona nit, Terra Ferma! Que hagi estat un adjectiu castís pronunciat a l’inici d’un concert electritzant el que m’ha fet reflexionar sobre la nostra essència ho he d’agrair a Sir James Paul. I també que m’hagi fet un dia més jove. Que d’això ell en sap força.
