El cap de setmana passat, de camí al Solsonès, vaig travessar els camps de la Segarra afectats per aquest paorós incendi. Em direu malastruc, però en veure l’estesa de rostolls ressecs per la calorada a banda i banda de la carretera, vaig tremolar: “Quina bomba incendiària!”. I va petar. Enguany hi ha hagut una gran collita de cereals, gràcies a l’abundància de pluges durant la primavera i l’hivern. Això ha provocat una proliferació inaudita de combustible als camps acabats de segar. Em vaig creuar amb una enorme màquina recol·lectora que anava de retirada. Estrenyent el cul vam aconseguir eixamplar la carretera per creuar-nos sense escatar la pintura del xassís. Com passa després de cada gran incendi, sobretot si hi ha hagut víctimes mortals com en aquest cas, tornem a escoltar les mateixes raons. El buidatge del país rural deriva en l’abandó del camp i l’avenç autodestructiu d’un excés de massa forestal. Per acabar d’omplir la bassa, la perversitat del foc evoluciona de forma rabent. Ara parlen d’incendis de “sisena generació”, sense haver-nos adonat com eren els focs de les cinc generacions anteriors. No he explicat el motiu d’aquest viatge travessant la Segarra cap al Solsonès, vorejant els inferns. Vam anar a veure dues parelles d’amics que fa uns anys van decidir marxar de Barcelona per obrir-se camí a la Catalunya rural. Amb esforç inusitat van posar al mapa gastronòmic el Villaró del Bosc i actualment triomfen amb el restaurant Nòmada de Solsona. Sense ser-ne conscients, l’Adrià, la Judit, el Marc i la Laura són el millor antídot contra el foc. On no hi ha vida només hi ha flames. Aquests són els bombers que necessitem.
Sessió: No iniciada
