L’Hospital de Bellvitge i l’IDIBELL (Institut d’Investigació Biomèdica) han liderat un estudi sobre la cleptomania que descriu per primer cop la malaltia com un trastorn amb elements compulsius. Fins ara, els experts havien afrontat la cleptomania com una conducta impulsiva en què el pacient roba objectes sense pensar en les conseqüències, únicament pel plaer d’aquell instant d’emoció intensa. I les teràpies s’havien centrat en l’autocontrol d’aquests impulsos. Amb l’estudi, però, s’ha constatat que la cleptomania també està condicionada per la compulsivitat, de manera que molts pacients necessiten robar coses perquè, si no ho fan, senten malestar. Ara els tractaments es podran personalitzar amb tècniques per frenar aquesta ansietat.
Aproximadament un 2,6% de la població està diagnosticada de cleptomania, un percentatge que els experts avisen que no reflecteix la realitat. L’estigma associat a aquest trastorn, “perquè la paraula robatori té una connotació molt negativa”, fa que molts pacients no assumeixin la seva condició o bé que recelin de buscar ajuda. Ho ressalta una de les dues autores del darrer estudi sobre cleptomania elaborat des de Bellvitge, la Dra Lucero Munguía, que recorda que afecta persones que “no roben per benefici propi, sinó pel plaer que senten quan actuen”.
Els experts diferencien tres grans grups de diagnosticats: els que acuden a la consulta per pressió de la família “amb una forta sensació de vergonya i poca motivació al canvi”; els que hi van forçats o assessorats per un advocat perquè han tingut un problema legal derivat d’un robatori; i els que reben tractament per altres trastorns del comportament -com TCA o TOC- i acaben mostrant indicis associats a la cleptomania.
En tots els casos, fins ara les teràpies s’han centrat en un enfocament impulsiu, “caracteritzat per fer coses sense pensar en les conseqüències”. “És l’impuls incontrolable d’agafar aquell objecte que no és meu perquè em fa sentir bé”, recalca Munguía, que indica que les teràpies des d’aquesta òptica es basen a aconseguir l’abstinència d’aquest impuls, recuperar l’autocontrol i millorar les estratègies de regulació emocional.
Ara, fruit d’analitzar 150 pacients de diferents perfils durant els darrers cinc anys, des de Bellvitge han constatat que hi ha persones a qui la teràpia per tractar la impulsivitat els ha estat insuficient. I és que han vist que en la compulsivitat també té molt pes en la cleptomania. Així ho recull l’estudi publicat aquest dijous a la revista ‘Scientific Reports’, de l’editorial Nature. És la primera recerca sobre aquesta malaltia amb un gran volum de població observada.
“En la compulsivitat ja no importa el moment d’eufòria màxima que sento quan robo un objecte, sinó que entra en joc el malestar que tinc si no ho faig”, detallen les investigadores, que apunten que els pacients “se senten malament, amb angoixa, fins que fan la conducta i aleshores se senten alleugerits encara que tinguin molta vergonya”.
La psicòloga clínica Susana Jiménez-Murcia, líder de l’estudi, indica que haver detectat els elements compulsius permet incorporar tècniques de teràpia que habitualment s’utilitzen en pacients amb trastorn obsessivocompulsiu, fòbies i trastorns d’ansietat. És el cas, per exemple, de l’EPR (exposició en prevenció a la resposta), una pràctica amb la qual el pacient dissenya una llista de situacions problemàtiques de menys a més tensió per tal d’enfrontar-s’hi.
“Són situacions amb què el pacient s’encara a l’espera que baixi el pic de tensió que li produeix estar davant un objecte que no pot agafar”, relata Jiménez-Murcia, que precisa que alguns estudis anteriors proposaven combinar el tractament impulsiu-compulsiu, “però només hi havia una base teòrica, sense proves que validessin aquella hipòtesi”. Amb l’estudi fet ara, les investigadores de Bellvitge han comprovat la necessitat real d’ajustar la teràpia de cada pacient amb pràctiques individualitzades cap a la impulsivitat o compulsivitat en funció de la clínica de cadascú.
A part de celebrar l’avenç a l’hora d’ajustar els tractaments, Munguía i Jiménez-Murcia confien que l’estudi també permeti trencar tabús sobre la cleptomania i ajudi a fer visible el trastorn, “de la mateixa manera que cada cop la societat està més acostumada a parlar d’altres malalties mentals, com la depressió”.
Les investigadores detallen que la cleptomania és més freqüent en dones que en homes, i sovint conflueix amb problemes vinculats a l’estat d’ànim, com l’estrès o l’ansietat. Moltes vegades, els pacients amb aquest trastorn prèviament han manifestat tenir compres compulsives, bulímies o trastorns d’afartament. En nombrosos casos, hi ha antecedents de familiars de primer grau amb diversos trastorns conductuals.
Jiménez-Murcia precisa que la cleptomania requereix una teràpia d’aproximadament dos anys i mig, després de la qual bona part dels pacients aconsegueixen controlar la conducta. No hi ha, per ara, cap tractament farmacològic per abordar la malaltia, ja que de moment s’ha fet molt poca recerca en aquest àmbit.
