No tots tenim una història plena de trofeus, o finals perfectes. Alguns no podem parlar de grans victòries, però sí de grans batalles a les quals sobrevivim. Batalles silencioses, d’aquestes que no s’anuncien ni se celebren, però que deixen marques profundes. Sobreviure també és un assoliment, encara que no es reconegui. Aixecar-se cada dia quan el cansament pesa més que la il·lusió, seguir endavant quan les forces flaquegen o somriure mentre per dins tot sembla esfondrar-se són actes de valentia que rares vegades reben reconeixement. Vivim en una societat que premia l’èxit visible, però ignora l’esforç invisible. Hi ha lluites que no es veuen: contra la por, la inseguretat, la tristesa, el fracàs o la sensació de no ser suficient. Batalles que es lliuren en silenci, sense públic ni medalles. I, així i tot, sobreviure’n requereix una força enorme. No és feblesa caure; la veritable fortalesa està a aixecar-se una vegada i una altra, fins i tot quan ningú mira. Potser no tenim grans victòries que comptar, però cada dia que seguim aquí és una prova de resistència. Cada obstacle superat, cada ferida que cicatritza, cada pas donat malgrat el dolor és una victòria personal, encara que no aparegui en els titulars. Tal vegada hauríem de valorar més aquestes històries. Perquè no tots guanyen, però molts sobreviuen. Seguir endavant ja és, en si mateix, un acte d’heroisme.
Sessió: No iniciada
