Fa anys que la natalitat al món “desenvolupat” està baixant. A Catalunya, l’índex de fecunditat està per sota de 1,17, essent 2,1 fills per dona el valor per no perdre població, que està augmentant gràcies a la immigració. A què és deguda aquesta evolució de la població? Quines conseqüències està tenint? Per què succeeix?
La natalitat baixa des de les transformacions socioeconòmiques de les societats industrialitzades. Abans tenir fills també suposava una riquesa econòmica, ja que pel món agrari era tenir mà d’obra. Però amb la industrialització un fill suposa una càrrega per la parella, i especialment per les dones, dificultats pel seu desenvolupament personal i professional, pel que solen retardar l’edat de la maternitat. Hi ha dificultats per la conciliació professional i familiar. Treballar els dos membres de la parella repercuteix sobre l’educació dels fills i desincentiva el tenir-los.
Els joves no ho tenen fàcil d’independitzar-se dels seus pares, convivint molts en l’habitatge dels pares fins els 35 anys de mitjana, sobretot degut als baixos sous i alts lloguers. Es renuncia o retarda el tenir fills.
Una causa estructural de la manca de naixements en la societat actual que s’ha d’afrontar és el sentit que es dona a la vida: voler viure prioritzant la comoditat, una vida individualista, egocentrista, consumista, hedonista, relegant les responsabilitats socials i abocant al creixement il·limitat. S’és poc solidari i a més pot responsable amb la preservació del planeta, provocant el canvi climàtic amb la calor que estem patint aquests dies d’agost i els incendis que provoca.
Les conquestes socials de finals dels segle XX i del XXI no han tingut prou en compte que no es poden fer contra la naturalesa. La llibertat, un principi fonamental, ha d’anar unida a la responsabilitat. La igualtat ha de ser en drets i possibilitats; cadascú tenim la nostra genètica diferent, i homes i dones ens complementem. Anar contra la natura té efectes molt negatius, tant immediats com a mitjà i llarg termini. La productivitat i funcionament de la nostra societat cada vegada depèn més de la immigració. Calen polítiques inclusives, socials i culturals per ensenyar als nouvinguts la nostra cultura i llengua catalana, imprescindibles per no diluir-nos com a poble, que fomentin la seva integració, fent-les seves i les defensin ja que podran viure millor. Això sí, sense menysprear, sinó respectar, les seves cultures pròpies, que han de poder seguir mentre no atemptin contra la del país que els acull. Malgrat la vinguda d’immigrants, cal que tinguem més fills, per no haver de dependre d’ells.
El no donar prou importància a la fidelitat, a la veritat i a altres valors humans ha comportat inestabilitats socials i relegat la paternitat i maternitat a un segon pla. Per això els programes d’estímul de la natalitat a base de subvencions econòmiques o laborals, de facilitats per l’habitatge, etc., no han pogut aturar la davallada de la natalitat. Cal posar la persona al centre.
