Llegir la noticia de l’atac del llop a un ramat del Castell de Mur i la indignació dels ramaders, ha estat una cànida magdalena proustiana. M’ha remès a les històries vora el foc que la mare m’explicava durant la infantesa al Pirineu. Em va nodrir de relats sobre llops. No m’estic referint als contes del Set cabrits, la Caputxeta vermella, els d’homes-llop…
Les històries, recreades amb detall, al·ludien als atacs que els llops feien als ramats de l’avi. Després, i encara ara, en sortir a passejar pels boscos que envoltaven el poble, els udols del vent en les branques em retornaven el que la mare deia sobre el cànid: “El llop sempre ha estat un fantasma de la muntanya i el bosc, saps que és allí encara que no el vegis”…
La fixació pels llops l’he tramés a les meves narracions. Ho fa evident el títol de la novel·la: Ava parió un lobezno. Lluny de ser una narració gore, malgrat ho pugui semblar, el lobezno fa referència al tarannà del fill de la comtessa protagonista. Adorno el personatge de les qualitats que de temps ancestrals s’han atribuït al llop: força, valor, astúcia, intel·ligència, resistència, determinació… Totes li serveixen per superar reptes i aconseguir victòries. El comte, implacable qual llop en el camp de batalla, aplica l’astúcia i la intel·ligència del cànid per aconseguir la pau amb els sarraïns. I al conte de Faida la bruja, la protagonista, bruixa comme il faut, manlleva la figura de la lloba en el seu ritual d’iniciació sexual: “Verge, farta de ser-ho, transmuta de dòcil daina a lloba dominant per acoblar-se a Rabasón. I culmina el bestial acoblament udolant amb fúria”. Ei, ho he traduït al català, Guillaumet, que consti….
Torno a l’atac que aquests dies és notícia. Tenim por al llop. Em fascina témer-lo! Darrerament, amb la seva quasi extinció i el progressiu abandó de les feines rurals, la por havia quedat al fons de l’armari (bé, no del tot, la mantinc davant la llopada política). Amb les lleis que el protegeixen, el llop ha tornat i amb ell la por. El llop es busca la vida i ataca. Ho duu escrit als ullals. ¿Que els agents rurals han instal·lat càmeres per localitzar-lo? ¿Ignoren el seu tarannà esmunyedís i nocturn que li atorga caràcter fantasmal? Que no comptin amb mi. Caputxeta no sóc, crec. Si se’n surten de caçar-lo, ¿on quedarà la poruga cantarella del pastor que tan em trasbalsava?: Que ve el llop! Auuú!!
