Aquest juliol la Fundació Atapuerca assoleix el 25è aniversari i la premsa parla sovint del que és el jaciment arqueològic més famós –i amb més inversió– de l’Estat. Curiosament, a la visita que hi vaig fer ara fa trenta anys les coses eren bastant diferents. A Ibeas de Juarros, localitat on s’ubica l’excavació, el grup d’arqueòlegs que aleshores hi treballava havia creat una modesta cooperativa per gestionar les visites. Els turistes es desplaçaven del poble al jaciment amb el seus vehicles, en caravana (jo mateix vaig acompanyar la guia en el meu cotxe) i el recorregut tenia un tarannà molt casolà: les explicacions les feien els arqueòlegs mateixos, la qual cosa aportava molta autenticitat. En aquest sentit, recordo tres anècdotes que tenen el seu què. Vaig preguntar a la nostra cicerone si no hi havia el risc que algú s’emportés alguna resta valuosa: “impossible, és un recinte tancat i és impossible accedir-hi”. Però tan inaccessible no era, perquè just en aquell moment va creuar per allí, tot pinxo, un quisso enorme (“ara només falta que porti entre els dents un os prehistòric”, vaig comentar, provocant algunes rialles). “I teniu un pressupost generós?” vaig inquirir ingènuament. “Generós? Només ens permet excavar un mes durant l’estiu, i això gràcies als estudiants, que treballen a canvi d’un bocata i una birra!”. El darrer comentari de la noia, però, va ser definitiu: “Creieu que l’esplanada en la qual heu pogut deixar el cotxe l’han bastit perquè aparquessin els visitants? Un colló de mico, simplement la van fer perquè aterrés l’helicòpter dels Reis!”.
Sessió: No iniciada
