Us demano disculpes per referir-me a una qüestió que m’afecta personalment. Jo visc a l’horta de Lleida des de fa més de seixanta anys i no recordo haver tingut mai una sensació d’assetjament i d’inseguretat com l’actual. Hi ha grups o bandes, més o menys organitzades, que guaiten els nostres trossos i cases i de tant en tant assalten les nostres residències, estiguin o no ocupades en aquell moment.
És relativament fàcil introduir-se a cases com les nostres. És cert que en la majoria dels casos tenim una tanca, però sol ser bastant fàcil de sobrepassar i si tenim gossos també solen ser fàcilment neutralitzables. Avui en dia la majoria de nosaltres tenim contractada una alarma de seguretat. Però massa sovint els lladres saben com eludir-la i ens quedem indefensos davant dels intrusos.
Davant d’això només ens queda el sistema de seguretat pública que ens ha de protegir a tots. Soc conscient que fan el que poden i me’n guardaria prou de retreure’ls res. Però crec que l’administració pública ha de vetllar per la nostra seguretat i és ella qui ha de proveir per mantenir els equips suficients per garantir-la. La dispersió residencial típica de l’horta de Lleida no és una realitat nova. Fa segles que s’arrossega i crec que la Paeria s’ha de fer càrrec de la seva subsistència i de la seva seguretat. Som una part substancial de la ciutat, com ho poden ser el carrer Major o la plaça Ricard Viñes, tot i que resulti més difícil de vigilar.
També soc conscient que una part, almenys, dels assaltants, ho deuen fer moguts per la necessitat i que en aquest aspecte hi ha un altre front de les polítiques públiques que hauria d’actuar més eficaçment, promoure la prosperitat general i evitar l’agreujament de les desigualtats econòmiques. Però això estaria en tot cas a la rel del problema i és evident que no afecta les conseqüències que avui en dia n’estem patint.
Ara com ara, per tant, només ens queda el recurs a la protecció dels cossos policials. Darrerament hem pogut observar ja un increment de la seva presència pels camins de l’horta. Confiem que duri i que sigui quotidiana i permanent.
