L’ascens a la Lliga ACB de l’ICG Força Lleida ha arribat després d’un any que no ha estat gens fàcil. La greu lesió d’Ogunsipe, els problemes físics de Hasbrouck i Vega en l’inici de temporada i el nul rendiment de Quintrell Thomas van provocar una arrencada preocupant, però l’arribada de Cameron Krutwig i el to físic que ha anat agafant l’equip durant l’any han revertit la situació de forma espectacular.
Després de guanyar al Gipuzkoa en la jornada inaugural, l’equip encadenava tres derrotes seguides a la pista del San Pablo, a casa amb Tizona i a Cantabria. La visita del Melilla trencava la mala ratxa, però l’equip es plantava a la vuitena jornada amb un balanç de 3/5 després de perdre a Valladolid.
La situació era delicada, però ningú no va deixar de creure. Encuentra havia recuperat jugadors, Krutwig entrava ràpidament en la dinàmica del grup i l’ICG reaccionava amb tres triomfs. La visita al WiZink en un partit en què es va tenir opcions fins al final no va ser més que un petit entrebanc per un equip que agafava velocitat de creuer. Des d’aleshores, només dues derrotes, l’última el 13 de març a San Sebastián.
El tram final de la fase regular ha estat estratosfèric amb nou victòries consecutives en la fase regular per acabar la lliga en tercera posició. La normativa que donava la segona plaça a l’Estudiantes per la seva condició de campió de la Copa Princesa feia que els d’Encuentra haguessin de jugar els quarts de final amb l’Alacant. Això sí, amb el factor pista a favor. I l’equip va ser una piconadora.
Victòria per 3-0 sense donar opcions a un rival que dels 120 minuts de joc tot just va manar en el marcador durant un parell. El clínic defensiu del Força Lleida va ser espectacular.
I així s’arribava a la Final Four davant un rival com San Pablo que era el favorit per gairebé tothom. L’equip va executar un exercici de resiliència brutal després de veures amb un -9 al minut 15 i un -8 al 18. Però quan més plovia ningú va baixar als braços i la grada, espectacular, va empènyer com mai. Un 3+1 de Lobo aturava la sangonera al descans i a partir d’aquí va ser tota una final.
A 8’33” Encuentra era expulsat, però Jordi Ribas va acabar executant el pla. La clau era arribar vius al minut 37/38 i l’equip ho va fer. A partir d’aquí, la semifinal va ser una masterclass de Lleida a la pista i a la grada amb un Hasbrouck fins aquell moment gris, però que va ressorgir per anotar un triple i assistir a Krutwig i una recuperació de Villar que van sentenciar.
A la final esperava Estudiantes. 0-14 en el minut 5 i poca història més davant una grada embogida. Lleida havia conquerit el Madrid Arena. Lleida era ACB. Hem tornat!!!
